La Vanguardia (Català-1ª edició)
Miró íntim, poètic i lúcid
La Fundació Joan Miró ensenya el llegat de l’artista a la seva família i a Barcelona
Miró. El llegat més íntim, que es presenta a la Fundació Joan Miró de Barcelona fins al 26 de setembre, és una d’aquelles exposicions infreqüents de què un pot sortir de molt bon humor. Perquè això pugui passar es necessiten certes condicions. La primera és que l’artista expressi una connexió profunda i positiva amb la vida i amb el seu art, cosa que es compleix plenament en aquest cas. I la segona és que el visitant també tingui una bona sintonia amb l’obra plàstica de l’artista. I Joan Miró era un animal poètic i llibertari –en el millor sentit d’aquestes paraules–, un creador discret, profund i salvatge, també en el bon sentit d’aquesta paraula.
No és, doncs, només una qüestió d’excel·lència artística i d’originalitat visionària, sinó també d’actitud vitalista, lliure i poètica –és a dir, celebradora del millor i crítica del pitjor–, orientada cap a un millor desplegament i desenvolupament de les possibilitats de l’experiència humana. Un pot sortir satisfet d’una bona mostra de Picasso, Duchamp o Giacometti, però el que pot produir una bona exposició de Miró –o també de Klee– és, a més, un desitjable estat de celebració, de lucidesa i de llibertat –almenys interior– que és el propi de la poesia veritable. I potser de la millor música també, fins i tot amb més intensitat emocional, per bé que el compromís ètic de la música –si manca de paraules– sempre serà inferior que el de la millor literatura.
La mostra de la Fundació centra l’atenció en les pintures que Miró va voler conservar sempre en la seva família i que va regalar a la seva dona, Pilar Juncosa, a la seva filla Dolors i als seus nets. Sens dubte aquestes obres eren una referència per al mateix artista i també era encertat no desprendre-se’n per sentit pràctic i patrimonial. Una d’elles és la primera de la sèrie de Constel·lacions que va realitzar com a afirmació de vida i llibertat en temps de guerra i feixisme: L’etoile matinale, 1940. Però n’hi ha moltes més, de totes les seves èpoques. És una exposició que torna a ensenyar aquell Miró íntim, poètic i lúcid que apareixia en la primera gran biografia sobre aquest artista: Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres, escrita per Josep Massot i publicada el 2018, fins ara només en castellà i en català, per bé que és una obra de referència mundial que mereixeria ser traduïda a altres idiomes. També apareix el Miró independent i llest que Massot retrata en un segon llibre, Joan Miró sota el franquisme (2021).
A partir de les esplèndides exposicions del seu centenari el 1993, celebrades en museus com el MoMA de Nova York, a la Fundació Joan Miró de Barcelona i al Reina Sofía de Madrid, l’obra de Miró ha estat cada vegada més ben compresa i valorada, fins i tot per un públic ampli. En el període d’entreguerres (anys vint i trenta) van ser so
(1940) Primera de les ‘Constel·lacions’ que va fer Miró com a afirmació de llibertat en temps de feixisme bretot alguns poetes –els millors, precisament– els que van comprendre i van elogiar Miró, i ja des del principi. En canvi, al seu propi país, durant més de mig segle l’autor de les Constel·lacions va ser un artista sovint infravalorat o ignorat. Els que també li van fer costat van ser alguns galeristes de París i Nova York. Però encara a finals del segle XX, en bastants textos sobre art es considerava el segle XX com “el segle de Picasso”. En art, tot i això, la tendència mitòmana i monoteista és un error.
Recordo que ja el gener del 1988 vaig publicar un text en què afirmava que el segle XX també era el segle de Paul Klee, i en els anys següents –amb tots els meus respectes per l’obra de l’admirat Picasso i de l’influent Duchamp– va anar quedant clar –almenys per als que van fer atenció a la seva obra– que el XX també és el segle de Miró. Si la modernitat de Picasso actualitzava el passat amb formes noves i Duchamp es va orientar cap a un art cerebral i iconoclàstic, el llegat de Miró va més enllà de les formes i de l’estètica, però també dels gestos iconoclàstics i nihilistes, i s’orienta cap al futur en un sentit alliberador, creador i vital. ●
Miró va més enllà dels gestos iconoclàstics i nihilistes, i s’orienta cap al futur en un sentit alliberador