Ningú no superarà això Rafael Nadal destrossa Casper Ruud per aconseguir les 14 corones a París

Puc acceptar el fracàs, tothom fracassa en alguna cosa. Però no puc acceptar no intentar-ho. Michael Jordan

Una mica més de tres setmanes separen dues escenes.

La primera, s’havia registrat a Roma, a la sala de premsa del Fòrum Itàlic. Coix i adolorit, i derrotat per Denis Shapovalov, Rafael Nadal (36) deia:

–No sé quant temps més suportaré aquest dolor. Pretenia dir-nos alguna cosa? Era de suposar que sí, i ben alerta ens ha tingut als cronistes del tennis des de llavors.

La segona escena es registrava ahir, a Roland Garros. Nadal apareixia en la pista central del Bois de Boulogne, la Philippe Chatrier, i 15.000 parells d’ulls s’obrien com a plats, excitats, ja que hi tornava a haver el seu ídol, el tennista dels 14 títols a Roland Garros, el dels 22 Grand Slams.

(Realment s’han quedat enrere Roger Federer i Novak Djokovic, clavats al 20.)

(...)

–Tots els francesos som de Nadal –em deia en Guillaume, l’uixer que, una hora abans de la final, anava marcant amb etiquetes les localitats de la tribuna de premsa (els espanyols ocupaven dues fileres; els noruecs, una tercera).

–I per què? –li preguntava a en Guillaume.

–Quan Nadal va guanyar el seu primer Roland Garros (2005), jo era un nen: tota la vida hi he viscut, l’he vist guanyar gairebé sempre. Com puc ser de qualsevol altre tennista?

I com si estigués sentint en

Guillaume, l’escenari vocifera: –T’estimo, Rafa!

I assaboreix el guió: 2h 18m més tard, Nadal definitivament s’ha eternitzat.

I el cronista acaba preguntantse: què estarà passant ara per la ment de Casper Ruud (23), el millor terrícola del moment, després d’haver-se vist com s’ha vist, maltractat per una llegenda que fa tres setmanes es declarava coixa, malferida i qüestionada?

Quan s’acabarà aquesta història de la llegenda de París?

Quan deixarà Nadal alguna cosa per a la resta?

Aquí tothom cau, els seus contemporanis del Big Three, els atabalats membres de la Next Gen i els cadells com ara Alcaraz, Rune, Sinner o Korda, i també tennistes inclassificables, terrícoles, els anomena Carles Moyà, gent com Thiem o com Ruud.

Sens dubte, la llegenda ara no s’apaga, Nadal no es toca, el temps dirà quant durarà això.

El Nadal d’aquest diumenge, al principi encapotat a París, després il·luminat pel sol, encarnava el colós que l’artista Jordi Díez havia esculpit en acer, i que trenta metres més enllà de la Chatrier rep el visitant que ha abonat una quantitat indecent de diners per veure l’ídol de carn i ossos.

Si tan mitòmans són aquests visitants, els haurà valgut la pena.

Ja no s’hi val el dubte, a Nadal

IEFEG

LMMF

::: 22.

A@es Dobles faltes Punts guanyats primer servei Punts guanyats restada Cops guanyadors Breakpoints guanyats Errades no forçades Punts a la xarxa Durada:

no se’l qüestiona, Nadal és Jordan, si li posen difícil, respondrà com les llegendes.

Ruud ho vivia així aquest diumenge.

Potser sentia que hi era de passada, sempre a la llar del balear, com quan s’entrena a l’acadèmia de Manacor, o com quan salta a la Philippe Chatrier: perquè Nadal no només s’apropia del públic, sinó que tuneja la pista. Reparteix i estén les seves quatre tovalloles als quatre suports per a testos repartits en els quatre punts cardinals, i hi recorre quan necessita eixugar-se els braços (sovint, perquè fa calor), o quan vol aturar el joc.

Tot i que aquesta vegada no toca, no necessita aturar el joc.

Ruud és víctima de la por escènica, del vertigen del repte, “el més gran dels reptes de l’esport”, Djokovic dixit: guanyar Nadal a París.

En presència del rei Felip VI i

Rafa Nadal mossegant el trofeu en una imatge que pràcticament s’ha convertit en rutinària