Nadal contra el temps

“Busca en la seva mateixa cara la marca de l’eterna joventut que de vegades creu que encarna, i no la troba. L’edat ho cobreix tot, com una pàtina de pols. A més, se’l nota inflat, embotit. S’hauria de posar a règim. Definitivament, envellir no és només haver adorat els Stones i començar a preferir els Beatles”. La frase és extreta de la molt recomanable novel·la L’anomalia de l’escriptor i matemàtic Hervé Le Tellier. El pas del temps obsessiona a tothom, ser conscients de la inexorabilitat ens distingeix de la resta d’animals. Hi ha moments puntuals a la vida en què aquesta sentència se’ns incrusta endins sense remei. No necessàriament sempre ha de ser un mirall qui es rigui d’un mateix. Pot passar que et sacsegi quan, assegut a la redacció del diari, el silenci d’ara domini sobre el soroll d’abans, els purificadors d’aire sobre el fum de tabac i els companys que es passegen amb necesser, armats amb raspall i pasta de dents, guanyin de llarg els portadors de petaques amb destil·lats a dins. Fugaçment, mentre es disputa la final de Roland Garros, les càmeres de televisió enfoquen Michael Douglas i la castanya és de campionat per als que s’empastifen amb cremes antiarrugues cada dia, mentre pensen en un desenllaç diferent del que dicta la naturalesa d’ençà que el món és món.

Potser és per això que ens agrada tant veure Rafa Nadal aferrar-se a la seva raqueta. D’alguna manera ens enganya tal com necessitem ser enganyats. Tenim assumit que la jubilació arribarà a tothom, però també que batallar-hi en contra és el millor camí per suportar la seva amenaça. Els símptomes són evidents (la lesió al peu, la caiguda dels cabells...), però, tenint-lo al davant, el noruec Ruud (23 anyets) segur que en algun moment va pensar que el seu rival (36 senyors anys) era invencible. És a dir, lleugerament immortal.