La Vanguardia (Català-1ª edició)
“No puc continuar corrent riscos”
A la llotja d’honor, Felip VI proclama:
–Nadal és el rei de Roland Garros, és el rei de la terra. Li he donat les gràcies.
A les entranyes de la Philippe Chatrier, Casper Ruud amb prou feines es resigna:
–Abans del partit ja pensava que enfrontar-se a Nadal a París era un dels reptes més importants d’un esportista. Ara, definitivament, sé que ho és. (...) Tant de bo pugui explicarho als meus nets. Els podré explicar que per fi he pogut jugar el partit que he estat mirant per la televisió durant 16 o 17 anys. Em preguntaran: ‘Ostres, ho vas fer?’. I els diré: ‘Sí’.
I Nadal?
Rafael Nadal amb prou feines parla de tennis.
Rafael Nadal llueix el seu 14è trofeu, el posa a la taula, al costat de les ampolles d’aigua que es beu a llargs glops: un litre baixa en tres quarts, i ho fa mentre disserta, mentre ofereix un ventall de confessions, paraules que posen llum en la foscor, ja que el seu futur esportiu a mitjà termini és un galimaties.
Castigat per la síndrome degenerativa de Müller-Weiss, el peu esquerre ja és una llosa insuportable, una tortura en l’esport, però també en el seu dia a dia.
–Com pot ser possible que hagi pogut derrotar quatre Top 10 i apropiar-se del títol, si tenim en compte els seus problemes al peu? –li demanen.
–És emocionant tenir el títol després dels dos últims mesos. Però encara ho és més perquè la vida m’ha anat posant obstacles.
I a partir d’aquí, revisa la deriva dels últims temps.
Recorda que tot s’havia torçat al juny, amb els seus problemes als genolls, sis mesos fora de joc amb cirurgies i dolors. I que no havia tornat a jugar fins al gener.
–I quan vaig tornar a fer-ho tot anava fantàstic, i al febrer guanyava l’Open d’Austràlia (el seu 21è gran) –afegeix–, però després em vaig trencar la costella i vaig perdre preparació per a la temporada de terra, i tot i així vaig aconseguir tornar, però ja a Madrid i a Roma el peu (esquerre) no podia més. Anava coix a Madrid, sabia que estava corrent riscos. I ho vaig explicar a Roma, quan el metge (Ángel Ruiz-Cotorro) em va dir que l’única opció per arribar a Roland Garros era adormir-lo.
I així, revela el misteri que ha estat guardant-se aquests dies, el tractament màgic que li ha permès tornar a escena quan semblava que estava resignat, i que no ho és tant, no és tan màgic.
–El que s’ha fet ha estat bloquejar el dolor amb injeccions d’anestèsia als nervis a distància que pateixen per culpa de la lesió –explica–. I he jugat sense dolor, però també amb zero sensibilitat. Tenint en compte que les injeccions han anat bé, ara anirem una mica més enllà.
Parla de les injeccions amb radiofreqüència pulsativa, el tractament que s’aplicarà ara, i que podria continuar anul·lant el dolor, però sense inhibir del tot la sensibilitat del peu.
–I si no funciona?
–Hi ha altres opcions, com ara la cirurgia, per ja és un plantejament de vida meu. Plantejar-me una operació que no em garanteix poder continuar jugant...
–I Wimbledon? (comença el 27 de juny).
–És prioritari. Si puc jugar amb antiinflamatoris, sí. Amb anestèsia, no. ●
Puc pensar en la cirurgia, però ja és un plantejament de vida meu”
Si decideixo jugar a Wimbledon, ho faré amb antiinflamatoris; amb anestèsia, no” Rafael Nadal