La Vanguardia (Català-1ª edició)
Reggaeton per a Shakira i Piqué
L’anunci del divorci de Shakira i Gerard Piqué confirma que és impossible ser famós i tenir una vida privada mínimament hermètica. Els inicis amorosos de la parella tenien l’al·licient d’un empat paritari a popularitat, amb una projecció mediàtica completada pel naixement dels fills. Els triomfs i fracassos sentimentals dels futbolistes no són un invent de les xarxes socials. Hi ha una llarga tradició de safareig (des de Garrincha a la portada d’Interviú amb Gaby Schuster passant per les nòvies fugaces de Romário o la passió entre Lola Flores i Biosca).
En el cas de Piqué i Shakira, els anys compartits emmarquen una fase històrica del Barça i del futbol espanyol. La passió primigènia es confirma durant el Mundial de Sudàfrica, que consagra que es pot jugar com el Barça sense Messi, i l’episodi més feliç del Barça de Guardiola. I com si el futbol volgués ser el mirall de l’evolució de tantes històries d’amor, el Barça i la selecció espanyola espremen la pròpia glòria amb una voracitat legítima però que els desgasta i els instal·la en una complaença que inverteix més energia a viure de renda que a projectar-se cap al futur. I, com tants amors aparentment indestructibles, després de la rutina i la flacciditat, tant en el cas del Barça com en el de la parella arriben les decisions doloroses mentre els virtuosos de la maldiença li fan l’autòpsia a l’última cançó de Shakira.
Piqué i el Barça representen dues maneres d’entendre el magnetisme mediàtic. El Barça manté el mètode de la filtració institucional controlada a través de globus sonda moderadament sectaris. Piqué, en canvi, segueix una intuïció que desconcerta els seus perseguidors més rabiosos. El club i el jugador han de viure al marge dels rumors però saben que, si no els desmenteixen, queden exposats al festí rapinyaire dels paràsits o a la força periodística dels indicis. Però la personalitat dels uns i dels altres fa que s’exposin des d’una barreja de responsabilitat col·lectiva i de fatxenderia desafiant.
Tot el que fa Piqué al marge del futbol s’amplifica i es distorsiona (de vegades perquè a ell li convé). I, ara més que mai, el Barça necessita que el futbol quedi en segon pla, darrere d’una llista de problemes greus. Uns problemes que fins ara s’han definit a través de diagnòstics que, quan es filtren, semblen catastròfics però que, en públic, s’arrebossen amb condicionals esperances.
Piqué i el Barça comparteixen l’audàcia de no conformar-se amb l’estatus mediàtic que se’ls imposa. Això crea controvèrsia i exigeix impermeabilitzar-te contra els atacs, sobretot quan són frívols o perversament interessats. Però ni Piqué ni l’actual directiva que representa Joan Laporta defugen el cos a cos. Per això aconsegueixen que, al marge del futbol, acabis simpatitzant o antipatitzant amb el que fan al camp o als despatxos i també amb el que transmeten fora. Per exemple: quan els toca viure una situació tan democràtica i transversal com que, amb la mateixa arbitrarietat absurda amb què et vas enamorar, t’arribi l’hora d’haver de sentir o de dir la frase malèfica: “Hem de parlar”.
L’amor entre Piqué i Shakira coincideix amb l’esplendor i la decadència del Barça