El fracàs del bonisme

Elquenomesuresnomillora, apunta Nuno Crato, començant per la qualitat d’un sistema educatiu que avui es jutja comparant els resultats del teu país amb els d’altres. I per progressar cal fixar objectius –un programa estructurat i creixent en coneixements– i avaluar-los dia a dia. S’ha d’exigir per igual a tots, però donarmés suport als quemés ho necessiten. Perquè no suspendre a ningú, com preconitza un bonisme panxacontent, perquè cada cop sigui més fàcil passar de curs, és suspendre a tothom i fomentar la desigualtat restant oportunitats d’ascens als pobres, ja que els rics tenen una escala social privada per continuar sent-ho. L’exigència és amiga de l’excel·lència i només repartint-les per igual s’aconsegueix, com va apuntar Antonio Gramsci, que els millors, sigui quin sigui el seu origen, arribin un dia a servir-nos a tots. és deixar d’exigir a tots. Aprovar-los a tots és suspendre’ls a tots.

Abans les escoles de nens rics eren les que menys exigien?

Quan deixes d’exigir a tots, els més rics surten guanyant i la desigualtat augmenta.

Els estudiants rics ja tenen la seva escala social que no requereix tants sabers?

Perquè és la de les relacions, cognoms i diners heretats. I això l’esquerra ho tenia molt clar el segle passat. Llegeixi vostè a Gramsci i veurà de què parlo. Els intel·lectuals progressistes antigament eren meritocràtics.

En comptes d’igualtat de mediocritats volien igualtat d’oportunitats?

El més just és la igualtat d’exigències, perquè l’exigència és l’amiga de l’excel·lència. I l’esquerra creia que els més pobres s’havien d’autoexigir més i el sistema educatiu ser també exigent amb ells. Només així el país progressaria, gràcies a una classe dirigent sorgida de l’obrera que més s’esforça.

Ara el bonisme indulgent incentiva que tots aprovin tot sense esforç?

I és encara pitjor el vaivé de sistemes i lleis educatives així que van canviant els partits en el poder. Educar requereix consens a llarg termini sense polititzar les aules.

Aquí hem perdut el compte de les lleis del postureig pedagògic legislatiu.

A Portugal tampoc no podem presumir de consensos, però és cert que després de comprovar els nostres fracassos a Pisa, hi va haver un cert acord transversal dels partits per millorar l’educació. I la vam millorar.

Què va fer vostè com a ministre per incrementar la qualitat pedagògica?

Al meu mandat vam fer un esforç d’atenció als programes, que han de ser exigents, ben estructurats i ascendents en progrés i coneixements...

I tots mesurables?

Només amb avaluació hi pot haver comprovació d’error i correcció, ergo progrés.

Per què la pedagogia alternativa sol desacreditar les avaluacions?

Aquesta pedagogia simplement és panxacontenta i el còmode és aprovar a tots, però així perjudiques els més febles.

No és més eficaç ensenyar que avaluar?

A ningú no li ve de gust fer exàmens, però sense ells no saps què has de millorar.

Què cal fer amb el fracàs escolar?

No deixar ningú enrere. Ajudar els qui tenen pitjors resultats que s’esforcin més. No es tracta que els millors siguin millors, sinó que tots progressin parant atenció als de pitjors resultats sense deixar d’exigir igual a tots.

Com ho sap?

A Portugal ho vam fer així i vam disminuir el fracàs escolar. Miri xifres.