La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els armaris tancats de la transició
El cas Pegasus ofereix al Govern espanyol l’ocasió de trencar l’autèntic forrellat de la democràcia: la llei de Secrets Oficials
La qualitat democràtica es mesura en transparència. Si un Estat, com va saber veure Joseph Kafka, és un embolic impenetrable, un Estat democràtic amb prou feines conserva minúsculs racons on no s’obri pas la llum i l’aire net. I en aquests termes Espanya fa olor com l’habitació sense ventilació d’un adolescent sense amics.
Aquesta setmana la Fundació Civio rebia el premi Internacional Rei d’Espanya de l’agència Efe pel seu compromís amb la transparència. L’organització els havia transmès que podrien agrair el premi en el transcurs de l’acte, però unes hores abans va canviar d’idea i van haver de publicar el discurs previst al seu web, un discurs en què qüestionaven iniciatives a favor de la transparència com la reforma del reglament de la Casa del Rei, per “cosmètiques”.
Així anem. Però aquest dèficit no només es projecta en el present, en les millorables pràctiques de transparència de les administracions públiques, sinó substancialment en el passat, sobre el qual perviu l’impenetrable vel de la llei de Secrets Oficials del franquisme, que només va patir un lleu aggiornamento l’octubre del 1978, consistent a habilitar les Corts a estar al cas de les matèries secretes. D’algunes. De vegades.
La qüestió ha tornat a l’actualitat amb l’escàndol d’espionatge Pegasus, perquè assenyala directament el CNI, organisme que opera per llei sota el vel del secret i que, en lloc d’haver anat limitant les seves atribucions i restringint el material vedat, o haver estat disgregat en diferents agències d’intel·ligència –la majoria de democràcies tenen segregades la intel·ligència interior i l’exterior en diverses agències per evitar concentrar en un sol organisme tot el poder fosc que atorga operar de manera encoberta–, no ha fet res més que créixer en àmbits d’operació i matèries.
L’última conquesta és la llei de Telecomunicacions, que el converteix en supervisor amb capacitat d’inspecció i sanció de tota la xarxa i els sistemes de qualsevol administració pública estatal o autonòmica, com va alertar des de la tribuna del Congrés el diputat del PNB Mikel Legarda en el ple del 28 d’abril. El president Pedro Sánchez, el 27 de maig, a més d’acceptar més supervisió judicial de l’activitat del CNI, proposada pel PNB i assumida per l’executiu, va anunciar que agilitaria el projecte de llei integral de Secrets Oficials del Govern central, del qual no se saben les línies generals, més enllà de la voluntat, assenyalen fonts governamentals, d’homologar-la “als millors estàndards europeus”, per superar la regulació actual, “del tot obsoleta”. Més que obsoleta, la regulació no és d’essència democràtica.
En tot cas, hi ha hagut un sensible canvi d’orientació, ja que se suposava que en aquest projecte de llei hi treballava el Ministeri de Defensa, de què depèn el CNI –i, de fet, algunes fonts assenyalaven fa mig any que el projecte elaborat per l’equip de Margarita Robles estava molt avançat–, però ara mateix la direcció d’aquesta norma ha passat a mans del ministre de la Presidència, Félix Bolaños.
Es tracta d’un gir rellevant en la tutela d’aquesta llei, considerant la divergent estratègia dels dos ministres en la gestió de l’escàndol Pegasus, les dimensions reals del qual continuen sent desconegudes, justament perquè la llei del CNI classifica com a secret tot el que fa aquest organisme.
Mentre l’Executiu teixeix el seu projecte, manté embalsamat al Congrés el del PNB mitjançant l’habitual filibusterisme de prorrogar sine die el període d’esmenes –aviat seran un centenar de pròrrogues, des que es va presentar fa just dos anys–. El grup basc ja l’havia presentat el novembre del 2016. La iniciativa és un breu però perspicaç projecte de reforma de la llei del 1968 que, només modificant quatre articles, la converteix en una llei de terminis semblant a la d’altres democràcies: estableix la desclassificació
Sánchez ha retornat la llei de Secrets al pla legislatiu i ha passat l’encàrrec de Defensa a Presidència
de matèries secretes al cap de 25 anys i de matèries reservades al cap de 10, amb la possibilitat per a totes dues que l’Executiu aprovi una pròrroga de 10 anys.
Però el més rellevant –i el que més va espantar PP i PSOE– va ser la disposició transitòria que establia que, amb l’entrada en vigor de la llei, quedaria desclassificat tot el material que hagués complert aquests terminis. Dit d’una altra manera –érem el 2016–, el 1991.
El PP, aleshores al govern, va presentar unes esmenes que per si soles eren una llei nova –amb més categories reservades– i el PSOE es va limitar a ampliar el termini potestatiu –de 10 a 25 anys– i, sobretot, a modificar la disposició transitòria mitjançant una moratòria que a la pràctica impedia desclassificar cap material nou pràcticament fins al 2030. Malgrat la insistència del PNB, no hi va haver mai ponència, i el projecte va decaure a final de la legislatura. Fins avui, l’actitud del bipartidisme amb els armaris tancats de la gènesi democràcia –tot això que va passar entre el 1975 i el 1990, incloent-hi un cop d’Estat– es resumeix en quatre paraules: “No és el moment”.
El dubte, esclar, és si aquesta vegada ventilem l’habitació o tornarem a ruixar els miasmes amb un florit ambientador. ●