Del GAL a la Kitchen, un ‘deep state’ heretat

● Que la transparència present i històrica sigui un dèficit de la democràcia espanyola no és contingent ni accidental sinó estructural, una conseqüència lineal de l’absència de ruptura entre la dictadura franquista i la democràcia. El primer que va fer Alemanya després de la reunificació va ser desclassificar tot el material de la Stasi. Aquí, l’aprenenta democràcia parlamentària espanyola va assumir fa 40 anys la continuïtat de les estructures existents de la seguretat nacional, amb lleugers canvis normatius. Per això no és casual que el primer gran escàndol de qualitat democràtica fos precisament el terrorisme d’Estat: alguns dispositius de la seguretat de l’Estat operaven amb mètodes del totalitarisme.

Que avui continuem parlant de comportaments i actituds predemocràtics als Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat i siguin freqüents els escàndols vinculats als ministeris d’Interior i Defensa, com ara Pegasus, la Kitchen, l’operació Catalunya, la policia patriòtica o qualsevol de la trentena de causes obertes entorn de la figura de l’excomissari José Manuel Villarejo, posa de manifest que un dels punts cecs està situat en les inèrcies del que els anglosaxons anomenen deep state (“Estat profund”, en traducció literal). Aquesta és la qüestió de fons que manté en vigor la llei de Secrets Oficials del 1968, ja que la reforma de la norma ha anat sent informada i analitzada precisament pels departaments amb secrets que serien objecte de desclassificació. Com deia el lema del famós còmic d’Alan Moore i Dave Gibbons, Watchmen: “Qui vigila els vigilants?”.