La Vanguardia (Català-1ª edició)
Munic, la voluntat d’entendre’s
Es compleix el 60è aniversari de la germinal reunió a la capital bavaresa d’un grup de demòcrates espanyols
No va ser una bassa d’oli. Molts no sabien per a què hi anaven. D’altres hi van acudir recelosos. D’allí no va sorgir un fil, teleològic, que enllaçava amb l’obertura d’una etapa de transició de la dictadura a la democràcia a partir del 1976. I, tanmateix, fa seixanta anys que amb ambigüitats, amb renúncies, amb ajuts externs, 118 polítics i intel·lectuals espanyols van posar els valors demòcrates i europeistes al davant dels seus interessos particulars.
No és poca cosa. I és que aquesta no és una història només espanyola, sinó europea. El 7 i 8 de juny del 1962 va celebrar-se a Munic el IV Congrés del Moviment Europeu per debatre sobre la democratització de les institucions europees. Els espanyols antifranquistes hi van ser convidats, de manera prèvia i al marge, per debatre quins requisits hauria de complir Espanya per integrar-se a Europa. Un camí que pretenia fer el franquisme en el pla econòmic, però sense perdre poder polític.
La delegació espanyola del Moviment, presidida per l’exdiplomàtic republicà Salvador de Madariaga, amb la col·laboració dels exdirigents poumistes Julián Gorkin i Enric Adroher; del secretari general del PSOE, Rodolfo Llopis, i dels dirigents del PNB Manuel de Irujo i d’ERC, Carles Pi i Sunyer, van congregar a la capital bavaresa 80 antifranquistes de l’interior i 38 de l’exili, des de socialdemòcrates, monàrquics, democristians, liberals, republicans, catalanistes i nacionalistes bascos fins a sindicalistes catòlics.
Alguns van retrobar-s’hi després d’anys, d’altres s’hi van conèixer. No va ser cap trobada inicial entre l’exili i l’interior. Ambdós feia anys que, amb dificultats, es tractaven. Tampoc va ser fàcil. N’hi havia que es negaven la salutació. Robert van Schendel va ser clau per arribar a una entesa. El secretari general del Moviment Europeu va mediar entre grups. Van organitzar-se dues comissions, separades per les discrepàncies entre interior i exili.
Els exiliats volien que un plebiscit (monarquia o república) determinés el règim que substituiria el franquisme. Els de l’interior, Dionisio Ridruejo entre ells, avalaven la monarquia per la imatge negativa de l’etapa republicana i per por que una consulta reobrís les ferides de la Guerra Civil. La resolució final va parlar només de la “instauració d’institucions autènticament representatives i democràtiques”.
José María Gil-Robles va amenaçar de marxar si s’acceptava que València i les Illes Balears formessin part d’una “nacionalitat catalana” o que es reconegués com a nacions Catalunya, Euskadi i Galícia. A l’acord se’ls va definir com a “comunitats naturals”.
Socialistes i republicans van discutir entre ells. El Partit Comunista d’Espanya no hi va ser convidat. El context de la guerra freda pesava. També la pròpia posició del PCE, enemic d’aquella nova Europa. Amb tot, va enviar-hi dos observadors, i un mes després va adherir-se a la resolució adoptada, aprovada per aclamació el dia 6.
Malgrat els entrebancs, les institucions europees van comprendre que acceptar el règim en
El IV Congrés del Moviment Europeu va congregar 118 antifranquistes d’ideologies diferents
el seu si tindria per a elles conseqüències nefastes. Els en va convèncer la furibunda resposta franquista, que va titllar de “contuberni” la reunió i que va empresonar o deportar alguns participants i va impedir el retorn d’altres.
La repressió va publicitar encara més la trobada i va deixar l’Espanya franquista sense possibilitats d’associar-se amb la CEE. I és que Franco aquella primavera va tenir por, potser per primera vegada, perquè mentre ell s’esforçava a fer permanent l’esvoranc causat per la Guerra Civil, un centenar de figures d’ambdós bàndols i una nova generació havien anat a Munic a superar-lo. ●