Versallesques (II)

Ala fi de la Segona Guerra Mundial, les analogies amb el tractat de Versalles ja es van convertir en un camp de batalla. De la mateixa manera que, en l’actual guerra per delegació, es discuteix, a partir de l’exemple històric que ofereix 1919, fins on convindria aprofitar la invasió d’Ucraïna per afeblir Rússia, aleshores es disputava sobre com s’hauria de tractar una Alemanya altre cop vençuda. Amb l’objectiu de decantar aquest debat, l’any 1946, es va publicar La pau cartaginesa o les conseqüències econòmiques del sr. Keynes, de l’economista francès Étienne Mantoux.

A Les conseqüències econòmiques de la pau (1919), Keynes havia descrit el tractat de Versalles com una “pau cartaginesa” que volia afeblir i destruir alemanya per tots els mitjans. L’adjectiu que qualificava aquesta pau remetia al famós Delenda est Cartago amb què, segons la tradició, Cató el Vell acaba sempre els seus discursos al senat abans que comencés la tercera guerra púnica. Quan va acabar aquest conflicte, Roma va seguir al peu de la lletra aquesta directriu i va convertir la ciutat en un solar enrunat. Era cartaginesa un qualificatiu pertinent? Segons Mantoux, la descripció que Keynes havia fet del tractat de 1919 era falsa perquè les reparacions exigides als alemanys no eren abusives, sinó justes i del tot assumibles. Però aquest no era, al seu parer, el principal pecat de l’economista britànic, a qui sobretot retreia que, amb el seu llibre, havia contribuït decisivament a alimentar una mala consciència infundada que havia afavorit la no ratificació dels EUA del tractat de pau i la condescendència i passivitat inicials dels governs britànic i francès respecte a Hitler.

Mantoux va escriure el seu anti Keynes en plena guerra, becat per la Fundació Rockefeller a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton. Per ell, que era fill de l’historiador Paul Mantoux, l’intèrpret del primer ministre francès Georges Clemenceau

Mantoux considerava que les ‘reparacions’ exigides als alemanys no eren abusives, sinó justes i del tot assumibles

durant les negociacions, la valoració del tractat de Versalles era un afer de família. Però la seva animadversió cap a Keynes era, com la quimera, un monstre de quatre caps. El 1937, després d’haver estat alumne de Friedrich Hayek a la London School of Economics, ja havia publicat el primer article aparegut a França sobre la “Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner”, un atac a ultrança contra l’obra amb què Keynes va capgirar la teoria política. I el 1938 havia participat en el Col·loqui Walter Lippmann, que tenia com a objecte repensar, des d’uns pressupòsits oposats als keynesians, el liberalisme econòmic, que aleshores no passava pels seus millors moments. La pau cartaginesa de Mantoux, que va morir nou dies abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, il·lustra que, aleshores, com després de la caiguda de l’URSS, la interpretació del tractat de Versalles també era la continuació per altres mitjans d’una guerra entre polítiques econòmiques i economies polítiques rivals.