Folklore imaginat

Dead Can Dance

Lloc i data: Auditori Fòrum (30/V/2022)

Al grup Dead Can Dance dels incòlumes Lisa Gerrard i Brendan Perry, australiana ella, britànic ell, no els fa falta publicar disc nou; el seu nom és prou reclam per atreure fans coneixedors de l’alquímia que professen. I que no varien ni una mica, ja que cada nit repeteixen el mateix xou, disciplinats, per oferir als seus seguidors idèntica dosi d’una màgia sonora que destil·len amb un quintet dominat per sintetitzadors i percussió.

Tampoc no els fa falta attrezzo, només un senzilla pantalla i puntuals focus encegadors. La seva música és suficient per omplir-ho tot, des de la inicial Yulunga (Spirit Dance), tota una declaració d’intencions mostrant les arrels dark wave i l’expansió cap a territori ètnic. Amb el plus afegit de la sobrenatural veu de Lisa Gerrard. El seu llenguatge inventat, ple d’inflexions xamàniques, flueix entre sintetitzadors aeris i percussió presidida per l’africà djembe.

Aviat es va fer evident que DCD és un mite amb dos caps i a la cançó següent, Amnèsia, va ser Perry el protagonista, en un to solemne, entre dream folk i sinistre. La seva vellutada veu de crooner és un valor segur quan entona The ubiquitous Mr. Lovegrove, a la manera d’un Jim Morrison lisèrgic, amb fugida oriental inclosa. És la seva una veu càlida i envoltant, ideal per introduir romanticisme a la foscor d’In power we trust.

Ella, en canvi, és la diva esotèrica de Persian love song, que prem el saltiri i aboca refilets a cappella; connectada amb les veus búlgares a Avatar i la mística religiosa a Sanvean, per arribar a la cúspide en la solemne i lúgubre The host of Seraphim,

amb els sintes actuant a tall d’orquestra. Poden ser molt sinistres, però sempre tornen a l’ancestral, ja sigui la balada amb flautí The wind that shakes the barley o la barreja d’ambient amb psicodèlia que va suposar Severance, colofó al seu mesmerizant folklore imaginat. ●