La Vanguardia (Català-1ª edició)
Rafa Nadal és la reina Elisabet d’Espanya
“La nostra major glòria no consisteix a no caure mai, sinó a ascendir cada vegada que caiem”
Fa temps que ni tan sols és tema de debat. Rafael Nadal és, sense cap qüestió, el millor esportista de la història d’Espanya, i el més estimat. Encara més extraordinari, la seva glòria supera l’esport. Serà l’indiscutit heroi nacional no només avui sinó de tots els temps?
Dels espanyols vius és difícil pensar en un altre, o en una altra, que competeixi amb ell pel que fa a l’admiració, l’afecte i l’orgull que desperta. Quan pensem en Espanya, “consens” no és la primera paraula que ve a la ment. Excepcionalment, Nadal sí que genera consens, un consens semblant al de la reina Elisabet al Regne Unit, venerada pel noranta per cent dels seus súbdits.
Cap altre ciutadà espanyol no arriba al nivell de popularitat del tennista mallorquí. Futbolistes? Cap, perquè el tribalisme inherent al futbol ho impedeix. Potser Andrés Iniesta se li va aproximar després de fer el gol de la victòria al Mundial del 2010, però una vegada que l’eufòria es va dissipar, mig país va recordar que jugava per al Barça. Artistes? Pedro Almodóvar, Javier Bardem, Penélope Cruz, Plácido Domingo, Rosalía? No. Cadascú respon a gustos que són, a la seva manera, elitistes.
I pel que fa a polítics, ni parlar-ne. El rei d’Espanya, tampoc. Veient-lo a la llotja celebrant la victòria de Nadal a París diumenge era entendre que com a figura unificadora, precisament al que més aspira, Felip VI no arriba a Rafa ni als escafoides dels peus. És molt alt, el rei, però petit en estatura nacional comparat amb el guanyador de 22 tornejos Grand Slam. Hi ha massa antimonàrquics a Espanya, força que observen la Corona amb menyspreu.
Aquí, a Catalunya, tenim els nostres dissidents del Nadalisme. Normal, si ets independentista. L’ídol nacional espanyol et disgustarà, per definició. Però el poc que treuen el cap els polítics indepes, la cautela amb què parlen de Nadal –o, més aviat, no en parlen– dona prova de la seva popularitat entre els ciutadans corrents. Només els més fonamentalistes, els que anteposen la puresa ideològica al pragmatisme electoral, s’atreveixen a criticar-lo. Ficar-te amb Nadal suposa el risc de perdre vots, no de guanyar-ne.
Nadal ho té gairebé tot a favor. Com a esportista és un toro brau, un incansable semental que als 36 anys està jugant millor que mai. Com a ídol internacional ajuda a apagar complexos. Com a persona és simpàtic, noble i tenaç, unes virtuts que tots els espanyols voldrien considerar seves. I com a figura política, no és res.
Igual que la reina d’Anglaterra, no es pronuncia respecte als grans temes de debat nacional. Se suposa que és més espanyolista que separatista, més del PP que del PSOE. Com se suposa que, en la intimitat, la reina deu ser més conservadora que progressista, més en contra del nacionalisme escocès que a favor. Però en tots dos casos es reprimeixen. No expressen els seus prejudicis polítics en públic. Es presenten com un paper en blanc en què cadascú pot escriure el que vulgui.
No hi ha dubte: com a heroi nacional contemporani, Nadal està sol, al cim. Com a heroi històric tampoc no hi ha gaires competidors a la vista. Franco? Diríem que no. Velázquez, Goya, Picasso o Dalí? La pintura és un esport minoritari comparat amb l’espectacle mundial del tennis. La literatura també, així doncs, Cervantes, fora. Cortés? Enorme figura però crea culpa colonial. Felip II o els Reis Catòlics? Grans al seu dia, però també víctimes del revisionisme històric. Potser l’únic difunt que s’aproxima a Nadal és el Cid Campeador, tot i que està una mica oblidat, com l’emperador Adrià.
Estem parlant aquí, recordeu, de consens, de massa, de números, del percentatge d’espanyols que s’identifiquen positivament amb la persona. No de mèrit intrínsec o d’influència mundial. Es podria argumentar que conquerir Mèxic amb 200 soldats no només requereix més audàcia que guanyar tres sets, sinó que va canviar les vides de més persones que 14 victòries a Roland Garros, però aquesta no és la discussió aquí.
És curiós, és pervers, és potser demencial, però Rafa Nadal –la virtut del qual consisteix en com de bé pica pilotetes dins d’una pista sobre una xarxa– és avui l’espanyol més admirat de tots els temps per més nombre de compatriotes. O no? ●
Ficar-te amb Rafa Nadal suposa el risc de perdre vots, no de guanyar-ne
No hi ha dubte: com a heroi nacional contemporani està sol, al cim