Johnson, amb plom a les ales

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Boris Johnson va guanyar dilluns una batalla, però és probable que acabi perdent la guerra. El premier va superar una moció de censura interna del seu propi partit i continua com a líder tory i com a primer ministre. Necessitava el suport de 180 parlamentaris dels 359 diputats conservadors i en va obtenir 211, per 148 en contra. Un nombre molt elevat que demostra la seva debilitat, l’abast de la rebel·lió interna entre els conservadors i els problemes que tindrà d’ara endavant per continuar al càrrec. La seva autoritat ha quedat en dubte i el seu lideratge del partit molt tocat.

D’acord amb les normes internes del Partit Conservador, Johnson no podrà ser objecte d’una nova moció de censura en el termini d’un any. Això, teòricament, li deixa les mans lliures per implementar unes polítiques que no són compartides per més del 40% dels seus diputats i per gran part del seu electorat. Com que Johnson viu al seu propi món, ha qualificat el resultat de la votació d’“extremadament positiu” i insisteix que no pensa dimitir. Tot i això, ha obtingut un suport inferior al que va aconseguir el 2018 Theresa May, que també va guanyar una moció de confiança, però sis mesos després es va veure obligada a dimitir.

Johnson sap que, en aquest moment, no hi ha cap polític tory amb prou personalitat i suports per substituir-lo. Encara que la seva posició és molt precària, no hi ha un successor clar entre els ministres que sonen com a possibles candidats. Uns 160 diputats conservadors ocupen algun càrrec al Govern que podrien perdre si hi ha canvi de líder, i sens dubte Johnson compta amb aquesta carta. La resta de parlamentaris deuen més lleialtat als seus votants i al seu futur polític que al premier, i per això el nombre de contraris a la continuïtat del primer ministre va ser tan alt.

Ahir Johnson va mirar d’apuntalar el seu fràgil lideratge presentant noves polítiques, entre les quals ultima un xoc frontal amb la UE amb una llei que anul·li parts clau del protocol d’Irlanda del Nord i que podria desencadenar una guerra comercial. Amb això pretén mantenir el suport de brexiters i euroescèptics, mentre accelera una remodelació del Govern per donar la imatge que recupera la iniciativa.

Almenys 54 diputats rebels van forçar la moció de censura, encarnant el sentiment de molts votants que repudien el partygate i estan farts de les seves polítiques erràtiques, de la inflació i de la pressió fiscal, així com de les conseqüències negatives d’un Brexit que molts d’ells van votar enganyats. L’última mostra de descontentament popular cap a Johnson van ser les esbroncades quan entrava a la catedral de Sant Pau per assistir a la missa pel jubileu de la reina.

Johnson ha sobreviscut a la moció de censura, però continua enfonsat a les enquestes, no té treva i el seu futur immediat encara nous problemes. Ha d’afrontar una investigació parlamentària per desacatament. Si aquesta conclou que el premier va mentir diverses vegades als Comuns afirmant que no es van violar les normes, la seva posició seria encara més feble. I el dia 21 afronta dues eleccions parcials que els tories poden perdre, la qual cosa podria rebentar l’any de gràcia aconseguit dilluns.

Les guerres internes al Partit Conservador són un clàssic de la política britànica. Però el partygate ha provocat una gran tempesta política, fins al punt que el Regne Unit va passar dilluns de l’esperit de celebració pel jubileu de platí d’Elisabet II a veure com el seu primer ministre era qüestionat per gran part del seu propi partit.

Boris Johnson ha superat la prova i no té intenció de dimitir perquè viu la seva pròpia realitat. Que llanci la tovallola sembla improbable, però quantes coses improbables han succeït en la política britànica els últims anys. I els tories han estat històricament un partit sense pietat amb els líders dèbils. ●

El premier intenta apuntalar el mandat, però el seu futur sembla cada cop més incert