Directiva mínima sobre el salari mínim

Intentant establir criteris comuns sobre el salari mínim a Europa, la UE s’endinsa en un terreny pantanós perquè en aquest tema els socis comunitaris no podrien tenir posicions més diferents. De fet, hi ha països que ni tenen una xifra legal. És el cas de Suècia, Finlàndia o Dinamarca (però allà disposen d’altres formes d’ajuts i els sindicats ofereixen una notable tutela) i d’economies com Xipre, Itàlia o Àustria, on es deixa en mans de la negociació col·lectiva. I, entre els que ja preveuen un sou base per als treballadors, els imports no podrien ser més diversos, perquè van des dels 2.256 euros que es perceben a Luxemburg fins als 332 euros previstos a Bulgària.

Per això Brussel·les, en la proposta de directiva que va anunciar ahir, envia un missatge un pèl aigualit. Perquè en el seu projecte destaca no tant el que la UE pretén regular, sinó el que no farà: no introduirà un salari mínim igual a tots els països; no intervindrà en la presa de decisions nacionals. I, finalment, no imposarà la fixació d’un salari mínim per llei en aquells països on els mínims es fixen als convenis col·lectius. Llavors? En què queda la mesura?

La Comissió diu que els salaris mínims siguin “adequats” a tots els països europeus (és a dir, que es valori el poder adquisitiu, el cost de la vida, la productivitat). També es convida a reforçar la negociació col·lectiva i es fa menció com a criteri al nivell del 60% del salari mitjà, però només com a recomanació. I no és estrany: en alguns països (com Itàlia, on un de cada tres treballadors està per sota d’aquest llindar) les empreses es veurien desbordades si es tingués en compte com a referència. Tot i això, encara que la norma pot tenir gust de poc, el fet d’abordar aquest concepte indica que Europa vol posar fi a la precarietat laboral i promoure una equitat més gran. Així mateix, demostra que la UE ha perdut la por d’associar el concepte de salari mínim amb un augment de l’atur. El debat sembla superat des que l’acadèmic David Card va aconseguir l’any passat el premi Nobel d’Economia. El canadenc va demostrar en els seus estudis –referits als Estats Units– que no semblava que hi hagués una correlació directa. Al contrari: en la seva investigació l’atur tendia a reduir-se. I això perquè quan els empresaris tenen un fort poder de negociació davant els treballadors els imposen salaris molt baixos que fan que a aquests no els sigui rendible treballar. En canvi, amb un salari lleugerament superior –el mínim fixat per llei–, l’ocupació, en comptes de reduir-se, augmenta perquè al treballador li surt a compte. Brussel·les n’ha pres nota i ha trencat un tabú. ●

Davant les diferències a la UE, Brussel·les es limita a fixar criteris, però trenca un tabú