Pollock era un ‘Homo politicus’?

Hi ha aspectes del comportament i de les vides humanes que han canviat extraordinàriament d’ençà que els primers historiadors clàssics, aquells intel·lectuals interessats a investigar i descriure detalladament i científica els esdeveniments, van començar a relatar les seves cròniques per a la posteritat.

Així, la república romana i els grecs de l’època clàssica no tenien una forma clara de numerar els anys, com fem nosaltres, ni tenien un calendari perdurable, i aquest fluctuava amb els anys. No tenien noció del que és un bacteri, una infecció o un antisèptic. Tampoc no tenien policies, separació de poders, ni mapes com els entenem nosaltres. A més, tenien una vida regida per rituals, sacrificis i libacions que a nosaltres ens resultarien molt alienes.

Alhora, hi ha aspectes de les vides dels clàssics que ens resulten immediatament familiars, com qui es pren una truita en un país estranger. Per exemple, quan Ciceró perd la seva filla, a qui adorava, és fàcil sentir el seu dolor i profund abatiment, encara que ens separin dos mil anys. També podem apreciar la tristesa, respecte i nostàlgia que transmeten els grecs quan enterraven els camarades, moments importants per a ells. Però hi ha un altre element sorprenentment modern que val la pena destacar: la sofisticació política. Els historiadors clàssics transmeten una vegada i una altra les intrigues, l’art de dir coses diferents a públics diferents amb les mateixes paraules, la distinció entre els generals que busquen la glòria personal (una majoria, segons Tucídides) i els que busquen el bé comú (una minoria), estratagemes elaborats i camàndules retòriques per convèncer seguidors i rivals. Llegir La guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar és gairebé tan reconeixible com mirar Borgen o les tertúlies de Ferreras a La Sexta.

De fet, va ser un grec, Aristòtil, el que va definir l’ésser humà com un Homo politicus, un ésser polític. Té sentit i és segurament el resultat de la nostra alta propensió a viure en grups, per ajudar-nos, i la nostra capacitat de parlar. Comunicar-se permet criticar, construir coalicions, crear reputacions, trair, actuar concertadament, guanyar al més fort i acordar normes. Així doncs, tinguem una mica de commiseració amb els nostres polítics. A diferència de la progressió geomètrica, els percentatges petits o les dietes, el nostre cervell entén de política amb certa naturalitat, de manera que té tendència a participar-hi per molt que alguns diguin que no els agrada. Això fa que sigui una professió amb una exposició pública gairebé sense igual i que sigui difícil generar grans consensos, per això els historiadors descriuen tantes guerres.

Pensem-ho, doncs, quan observem la Unió Europea, l’experiment democràtic i de concertació política més gran de la història, la unió de 450 milions de persones i 27 països per vies no violentes. També quan parlem de l’OTAN, l’aliança militar més poderosa des que es va formar la Lliga de Corint. Recordem que l’OTAN inclou la coordinació, la unificació doctrinal, la compatibilització d’estàndards, les estructures de comandament conjunts i els tractats de protecció mútua de 30 països culturalment molt diferents. Darrere hi ha una feina tan colossal i difícil d’apreciar com un quadre de Pollock per a un neòfit.

Valorem doncs els que construeixen, tenen una feina molt més difícil i desagraïda que els que destrueixen o critiquen: només Pollock podia dibuixar un Pollock, però qualsevol en pot cremar un. ●

Valorem els que construeixen, tenen un paper molt més difícil que els que destrueixen