La Vanguardia (Català-1ª edició)
Boris Johnson ja no serveix
Boris Johnson no ho diu però sap que està amortitzat com a primer ministre perquè molts dels seus diputats temen que no sigui una carta guanyadora en les pròximes eleccions generals, anticipades o d’aquí dos anys. Un dels diputats conservadors rebels justificava el seu vot en les hores d’intrigues i conspiracions de dilluns a la tarda dient: “La meva lleialtat no és al primer ministre sinó al país i als meus electors”.
El jubileu de la reina es va prolongar quatre dies i va permetre als diputats copsar el nivell de descontentament sobre l’erràtic comportament de Boris Johnson, que va guanyar les eleccions del 2019 amb una voluminosa majoria de 87 diputats.
Jo no sé quin diputat em representa al Parlament o al Congrés. Els britànics sí que ho saben i, a més, poden parlar amb ell o ella per presentar-los queixes o demanar millores per al barri o el districte. És un dels avantatges de la circumscripció uninominal i directa. Els 148 diputats díscols que van votar en contra de la continuació de Johnson com a líder del Partit Conservador ho van fer bàsicament perquè volen ser reelegits.
La idea que guardo dels anglesos és la d’un poble equilibrat, assenyat, que creu en la naturalesa empírica de la vida i la seva rotunda desconfiança de les teories i, més encara, de les ideologies. Tenen la tendència de no sacrificar ningú als altars de l’abstracció i els ideals. Les elucubracions sempre les han deixat per als escriptors i dramaturgs, però mai per als intel·lectuals, una paraula que, per cert, és utilitzada amb certa sorna i com una importació afrancesada.
El Partit Conservador britànic és el més antic del món i el que està més familiaritzat amb les complexitats i misèries del poder. El més pràctic de tots. Si els seus líders no guanyen eleccions, els fan fora i en busquen d’altres. És un partit que es regeix per l’instint de perpetuïtat amb totes les dosis de cinisme i traïció imaginables. Margaret Thatcher, John Major, David Cameron i Theresa May van perdre la confiança dels seus diputats conservadors, van rebre la visita dels homes de negre del famós 1922 Committee o bé van dimitir com va fer Cameron l’endemà de perdre el referèndum del Brexit el 2016.
S’atribueix a Petrarca, Maquiavel i Sunzi la famosa sentència de “mantén els teus amics a prop però els teus enemics encara més a prop”. Boris Johnson tenia molts enemics dins i a prop. Va tancar el Brexit malament i els efectes de la sortida de la UE afecten la vida diària dels britànics, la seva mobilitat i la influència en el món. Les seves polítiques erràtiques sense un model econòmic coherent han desconcertat un electorat que ha rebut amb estupor les gresques que es feien a Downing Street mentre el Govern dictava mesures draconianes per confinar els anglesos als seus domicilis.
Però com comentava Rafael Ramos ahir, la revolta del 41% dels diputats tories també va ser per la seva vulgaritat. Els xiulets que van amargar la pujada de les escalinates de la catedral de Sant Pau per assistir a la cerimònia del jubileu reial eren premonitoris de la tempesta que s’acostava per al primer ministre, que va guanyar la moció de confiança, però sap que 148 dels 359 diputats conservadors no el volen al capdavant del partit. Han votat en contra seu.
Com ha pogut esquerdar aquella majoria absoluta del 2019, la més gran des de la victòria de Thatcher el 1987? Va guanyar per executar el Brexit, però el supremacisme que va inspirar una campanya basada en mentides i propaganda hipernacionalista ha fet que Escòcia estigui més allunyada emocionalment i políticament del Regne Unit i les possibilitats que Irlanda del Nord decideixi promoure la unitat amb la República d’Irlanda són remotes però no impossibles.
El Brexit s’ha emportat Cameron i May, i pot arrossegar Johnson al seu particular precipici polític. Es va plantejar la sortida d’Europa amb arguments emocionals i patriòtics sense calcular els efectes que tindria en la vida ordinària de la gent.
El primer ministre continuarà en el càrrec perquè no es pot presentar cap altra moció de confiança durant un any. Però al si del seu partit ja es conspira per buscar un substitut que pugui guanyar les pròximes eleccions. Boris Johnson, amb les seves excentricitats i les seves audàcies innòcues, ja no serveix. Els tories són així. La reina, als seus 96 anys, continua col·leccionant primers ministres. I en van 14 des de Churchill el 1953. ●
El primer ministre està amortitzat perquè ja no és una carta guanyadora per a les eleccions generals