Fins a les dents

Ningú no sap com ni quan s’acabarà la guerra de Putin a Ucraïna. Passats 104 dies del començament de la invasió, els altres països europeus sí que podem fer un balanç de danys. El més greu a curt termini, la inflació que ja existia, però la guerra serveix de disculpa perquè apugin tots els preus i els governs s’hi escudin per justificar la ineficàcia –la inutilitat?– de la seva gestió. El més penós, la psicosi d’emergència alimentària, que també contribueix a justificar la inflació i que molta gent justifiqui les fams que maten diàriament a milers de persones a l’Àfrica, però com que la guerra n’és culpable, ben poc hi podem fer la resta dels humans. Si les armes enviades a Ucraïna poden acabar al mercat negre, què no passarà amb els aliments enviats als països de la fam?

I ha aparegut un tercer mal, suposo que caldrà dir-ne així: la necessitat d’augmentar la despesa militar, perquè ja tenim un enemic ex

El Govern espanyol promet augmentar la despesa militar: d’on sortiran els recursos?

terior, el rus, i no només pretén l’expansió territorial, sinó que busca la destrucció dels valors europeus, potser de tots els valors occidentals. Aquestes solemnitats es diuen en articles i discursos de dirigents que ocuparan pàgines d’història. Amb aquestes formulacions, calla el pacifisme i gran part de la població europea pensa que Putin no s’aturarà a Ucraïna, envairà els països que van ser de la Unió Soviètica i, ja posat, arribarà a l’Atlàntic amb tot arrasat pel seu maletí nuclear.

Cal armar-se, doncs, fins a les dents. Alemanya es va adonar de com n’està de desarmada i una de les notícies de la setmana és que gastarà de cop 100.000 milions d’euros per modernitzar l’exèrcit. A continuació dedicarà a defensa el 2% del seu pressupost, que no és petit. L’OTAN pressiona tots els socis perquè també augmentin el pressupost militar, i el Govern espanyol, que ara és més atlantista que els Estats Units, promet cada dia que apujarà la quota. La indústria de l’armament deu estar intuint un nou període de prosperitat i grandesa. I els més llecs en pressupostos ens comencem a preguntar: d’on sortiran tants recursos? Ai, Déu meu, d’on sortiran: de la sanitat, de l’educació, de la cultura, de l’Estat de benestar que hem construït en temps que crèiem de pau. ●