Orgull i fornici

Pertànyer a una minoria comporta analitzar amb una mirada quasi activista cada obra on hi ha una representació significativa del col·lectiu. La reacció inicial és la de celebrar que hi ha un nou producte cultural on sentir-se més o menys reflectit, però llavors toca plantejar-se si la representació és versemblant i positiva, o si pot contribuir a alimentar l’estigma d’alguna manera. Davant d’una pel·lícula com Fire Island: orgullo y seducción (Disney+), l’instint d’un servidor és el de mirar com retrata els homosexuals. L’humorista Joel Kim Booster adapta lliurement Orgull i prejudici, de Jane Austen: en Noah (una Elizabeth Bennet que fa el mateix Booster) s’instal·la durant una setmana amb els amics a Fire Island, una illa propera a Nova York on estiueja la jet set homosexual, anant de festa en festa i coincidint amb en Will (Conrad Ricamora), un advocat malcarat. Els primers minuts serveixen per adreçar el cànon de bellesa que s’exigeix en segons quins cercles (o sigui, un cos musculat gràcies a batuts de proteïnes i el gimnàs com a principal afició), però costa d’empassar la crítica quan Booster, que té abdominals on es podrien partir totxanes, es passa la meitat de la pel·lícula sense samarreta. I, després de veure com criden com lloques, prenen psicotròpics i parlen de sexe, un sent la necessitat de desactivar el xip activista, no per desentendre’s de la realitat mostrada (que existeix, que representa un sector, que puc ser o no) sinó per gaudir-la amb la llibertat amb què qualsevol heterosexual mira Fast and furious sense pensar fins a quin punt són Vin Diesel.

L’artista té dret a exposar una història sense la càrrega d’una opressió històrica, sense el deure d’encaixar en una correcció de vocació social o de representar a tothom. Un cop Fire Island es despulla d’aquesta llosa, en queda una comèdia romàntica simpàtica per llibertina però més òbvia que una festa on el dress code és anar amb roba interior, on s’hi troba a faltar que les tensions romàntiques i sexuals tinguin més substància. No tot pot ser (o ha de ser) la sèrie Heartstopper (Netflix), que de tant parlar-ne en relació amb la representació positiva que fa de les persones LGTB, corre el risc d’asfixiar-se en aquest discurs, d’esdevenir de nínxol, quan la seva qualitat és tan universal com les temàtiques del primer amor, la solidaritat i l’amistat, i com són universals tots els individus sempre que estiguin ben escrits i l’espectador no tingui l’empatia atrofiada. ●