La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cotillard crema a la foguera
L’estel·lar actriu és ovacionada al Real per la seva colpidora ‘Jeanne d’Arc au bûcher’; el muntatge d’Ollé suporta bé la polèmica de les pròtesis sexuals
La gran ovació que el públic del Teatro Real va dedicar ahir a Marion Cotillard per la seva colpidora i emocionant actuació com a Joana d’Arc a la foguera no va ser gens exagerada. La seva declamació dels textos de Paul Claudel per a l’oratori dramàtic d’Arthur Honegger Jeanne d’Arc au bûcher va ser la confirmació que l’oscaritzada actriu és una de les més talentoses que ha donat el cinema al nou segle. I també en òpera.
Amb el notable muntatge d’Àlex Ollé, que recrea un lloc immund i exhibeix una humanitat deshumanitzada, al més pur estil de la primigènia Fura dels Baus –americana i corbata estripada mentre de cintura cap avall es va nu ensenyant els genitals (que són pròtesis)–, Cotillard va aconseguir, malgrat estar gairebé tota l’òpera lligada a la pira, que el seu incandescent acting transportés el públic a una societat de la barbàrie. Una de terriblement versemblant en què la ruqueria aplana el camí al feixisme i les injustícies. I la jove visionària crema a la foguera de la Inquisició.
És cert que en un teatre d’òpera és impossible veure un primer pla dels intèrprets, però en el cas de l’oscaritzada actriu francesa, el rostre de la qual és el domini de l’afecció i els sentiments, aquesta distància va semblar que s’escurçava, almenys quan es va encendre la foguera. És la força de Cotillard de carn i ossos. I de la seva veu pseudoafònica. I de la seva musicalitat, que va ser lloada pel mateix Juanjo Mena, el mestre a l’orquestra: “És genial, sempre entra a l’hora”.
Cotillard pujava ahir a l’escenari del Real havent-se ficat l’equip a la butxaca. “És generosa, té talent, és humil”, deia el mateix Ollé, feliç d’haver pogut finalment comptar amb ella per a aquesta coproducció del Real amb l’Òpera de Frankfurt. Quan el 2017 es va estrenar el muntatge a la ciutat alemanya, Marion s’havia quedat embarassada del seu segon fill amb el també actor Guillaume Canet. I va haver de cancel·lar. Però el projecte l’havia entusiasmat des del primer moment en què el va discutir amb Ollé.
En tot cas, no és la primera vegada que interpreta el paper, ni tan sols a Espanya. El 2012, quan l’OBC va voler commemorar el 600è aniversari de la jove que va sentir la missió divina de salvar França dels anglesos, en la interminable guerra dels Cent Anys, el llavors gerent de l’orquestra barcelonina, François Bou, va voler la millor, i era Cotillard. No cal dir que va ser un èxit, encara que Marion no ho recorda amb gust: “Uf, no, allò necessitava més assajos; ara tinc el ritme més ben agafat”, deia ahir a la nit a la copa posterior a l’estrena. I també que li encanta aquesta producció.
La proposta d’Ollé i Susana Gómez a la direcció és una suma d’encerts. El primer és la idea d’unir la cantata La damoiselle élue (La donzella benaventurada), de Claude Debussy (amb llibret del poeta i pintor anglès Dante Gabriel Rossetti) a l’oratori dramàtic de Honegger, al qual el 1940 es va afegir un pròleg en veure les similituds entre la barbàrie medieval i l’ocupació nazi de França. Sumar-les totes dues permet que el flashback que és l’oratori, que és el diàleg de la màrtir amb el pare Dominique (l’actor Sébastien Dutrieux) recordant els fets, pugui representar-se millor.
L’escenografia d’Alfons Flores mostra dos espais antitètics separats per un terra/ cel de vidre: a dalt hi té lloc el poema líric de Debussy, un paratge espiritual amb estàtues gòtiques on també apareixen les santes que criden Joana a alliberar França de l’enemic, Marguerite i Catherine. A baix, el jurat de porcs i ases... i hooligans que aposten pel seu equip guanyador. Com llueix el cor Real amb una bona direcció de masses...
Els aplaudiments van durar vuit minuts, i els xiulets que va rebre l’equip escènic no van superar els dels fans. Hi va haver públic, això sí, que no va portar bé això de no veure si els penis eren de veritat o no. “Encara bo que aquests s’han posat calçotets per saludar”, deia el veí de butaca. Joana d’Arc envoltada de penis... Té sentit. Eren bèsties. ●
Uns 50.000 aficionats entregats van anar ahir a la nit, il·lusionats i expectants, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys per gaudir i participar en el concert que van oferir els Red Hot Chili Peppers. La banda dels Estats Units està presentant el seu molt recent àlbum Unlimited love, malgrat que ahir a la nit el repertori també va revisar obres anteriors. El retrobament amb Anthony Kiedis, John Frusciante, Flea i Chad Smith va ser una altra mostra de la intensa tornada a la normalitat musical que viu la ciutat.