“Doctors en psiquiatria es recolzen a la barra i els curo”

Un consell per ser bon bàrman? No parli mai de política. Mai? És pecat capital de l’ofici. I si un client parla de política? Li faig notar subtilment que no interessa.

I de religió?

El mateix.

I de què parlem, entre glop i glop?

De totes les altres coses.

Des de quan serveix copes?

Des de petit. No hi ha feina més noble.

Qui li va ensenyar?

Als deu anys li vaig dir al meu pare: “Ja ho sé tot, no aniré més a l’escola”. I ell em va dir: “Ah, sí? Doncs a la cantina”.

Quina cantina?

El meu pare era músic en un cabaret nocturn a Quito. I m’hi va portar al matí, i jo escombrava i netejava...

I les copes?

Ensumava ampolles mig buides, en combinava les restes, n’admirava les etiquetes... He vingut al món per ser cantiner.

Bàrman? Bartender? Cantiner? Mixòleg?

Bàrman. El mixòleg inventa begudes. El bàrman cura ànimes quan les serveix.

Quines ànimes?

Doctors en psiquiatria es recolzen a la meva barra, els dono begudes i els curo. Soc doctor de doctors!

Quants anys fa que s’hi dedica?

Cinquanta-cinc anys a Nova York, la majoria a l’Oyster Bar, a l’estació central.

Local mític.

Servim 10.000 ostres diàries.

Quin va ser el primer còctel que va barrejar?

A Quito, amb 15 anys, un sweet martini (dues parts de ginebra, una de vermut) i un tom collins (ginebra i suc de llimona).

Com va fer el salt de Quito a Nova York?

Llegia revistes nord-americanes: així vaig aprendre anglès i somiava amb Nova York: soc novaiorquès des de sempre!

S’exalta...

Vaig memoritzar el plànol de Manhattan: em sabia de memòria tots els carrers. Em va servir quan vaig arribar, amb vint anys. El meu primer treball va ser de missatger.

Nova York l’hi va posar fàcil?

Barcel nelrela