Soc un valent, vull aplaudiments

Tenia 27 anys quan vaig deixar de competir de debò. La renúncia era innegociable. Havia de centrar-me en la feina i se m’havien dissipat les il·lusions. Havia captat el missatge: ni seria atleta olímpic ni seria atleta professional. Als 27 anys vaig deixar de córrer els 800 m, la meva prova.

El que passa és que les cames encara donaven de si. Fins i tot retirat, continuava entrenantme amb regularitat (no doblava sessions, això ja ho havia deixat enrere, en l’era pseudoprofessional). Fins i tot retirat, podia córrer de pressa: conservava certa màgia. De tant en tant apareixia per les pistes de tartà, em donava una empenta i m’emportava sorpreses. Podia córrer 400 m en 52s o 53s.

Pas mal.

I gaudia sentint aquella màgia, i em negava a perdre-la, i per prolongar aquella història em vaig anar embrancant en un laberint fisiològic. Em vaig dir:

–A partir d’ara, cada any, pel meu aniversari, afinaré la forma i correré un quilòmetre a tot el que em doni el motor.

I així va ser, al lío.

I tot va anar bé al principi. No tenia problemes per córrer per sota dels 2m40s. De vegades fins i tot m’acostava al 2m30s. Però esclar: l’edat...

L’edat em va anar caient a plom, i em va picar on fa més mal: en la resistència a la velocitat. Ca

Gaudia sentint aquella màgia, i per prolongar-la em vaig embrancar en un laberint fisiològic

da vegada em costava més de mantenir una tensió de creuer. I el vertigen del quilòmetre a tot drap començava a ser aclaparador. Als 40 anys vaig córrer en 2m39s. Va ser el meu últim mil. Vaig passar tanta por i tant dolor que em vaig civilitzar. Vaig decidir retallar la distància. Vaig passar a preparar-me per córrer la meitat de la distància: 500 m. Amb 43 anys estava en uns 1m13s; amb 45, 1m15s; i així, més o menys, anava aguantant el tipus. Així, fins a l’any passat.

Quan en vaig fer 51 vaig marcar altre cop 1m15s, però llavors vaig recular encara més: em semblava un esforç excessiu, massa prolongat en el temps, massa agònic. Quan afrontava l’última recta, sentia la impotència de l’edat. Per molt que m’aclamessin els meus companys de l’UNI, per molt que el meu entrenador, el gran Vidal, em tirés a sobre tot el seu coneixement, aquella última recta era un circ. Se’m desmuntava el xassís i acabava espatlles amunt, cul a terra, genolls i turmells oberts. La vida és així.

Sense nord i espantat, vaig reconvertir el projecte. Covard, vaig reduir la distància. Ara només m’atreveixo amb un 300 m. Avui en faig 52, però ahir em vaig anticipar. Em vaig embrancar en el meu 300. El gran Vidal em va cronometrar en 42s75 (i el seu cronometratge va a missa).

Mentre escric aquesta columna em fan mal l’ànima i les potes, però escolta, mola, nano. Ja soc un vell amb una motxilla plena d’il·lusió (espero les seves felicitacions, em pot l’ego).