La Vanguardia (Català-1ª edició)
Andalusia ja no és la mateixa
Tres dones amb vincles familiars amb el Sud conversen sobre la transformació de la regió vista des de Catalunya
Dues d’elles van arribar d’Andalusia en moments molt diferents de les seves vides i de la història d’Espanya –Conxa Morello, amb vuit anys, el 1972, i María José Barallobre, el 1998, després d’acabar la carrera– i la tercera, Rosa Gálvez, filla de pares granadins, va néixer a Barcelona el 1971. Són tres flors catalanes amb arrels andaluses.
Sense ser paral·leles, les seves biografies convergeixen en els viatges, sovint estiuencs, al Sud, experiència compartida que els ha permès observar la transformació d’una Andalusia molt tradicional i ancorada en el passat en una Andalusia moderna.
“La imatge que tinc d’Andalusia ha canviat amb mi, a mesura que m’he anat fent gran. Quan era petita, en tenia una imatge molt mítica, perquè passava les vacances al poble. Ara la meva mirada és més realista”, diu la Rosa, per la qual els canvis han estat sobretot econòmics. “Jo he vist llaurar amb mula i trillar en una era”.
La Conxa, que va emigrar amb els seus pares i els seus deu germans d’un cortijo de Còrdova a una colònia tèxtil del Ripollès, recorda la pobresa del camp andalús. “Culturalment, Andalusia estava paralitzada. Ara n’acabo de tornar i puc dir que ha fet passos de gegant. Hi ha un redescobriment de la seva memòria. A Cadis, per exemple, on he vist les ruïnes fenícies sota el Teatro del Títere. Andalusia és una altra”, celebra.
Amb tot, el gran salt endavant econòmic no ha aconseguit arribar a la prosperitat de Catalunya, admet la María José, investigadora del CSIC, que va deixar Sevilla per falta d’opcions per fer ciència. “A Andalusia no hi ha cap ciutat comparable amb Barcelona”, diu, tot i que reconeix que des que va marxar s’han obert diversos centres d’investigació on ella podria treballar avui com a biòloga i que si no hi treballa –diu de broma– és perquè li costaria el divorci.
Més escèptica sobre el futur es mostra la Rosa, directora de màrqueting d’una empresa de software d’automoció, que insisteix que, almenys pel que ella veu a Granada, en el seu context familiar, la majoria dels joves aspiren a una plaça de funcionari, després d’anys d’estudiar oposicions, perquè “falta teixit industrial” i “no hi ha tanta iniciativa empresarial”.
En el que sí que coincideixen totes tres és que el millor d’Andalusia és la gent. “Aquest tracte aquí no es dona”, explica la Conxa, que hi ha passat dos mesos perquè la professió que té, psicoterapeuta, li permet gestionar la seva pròpia agenda. “El que més m’agrada és la seva manera de viure. La ironia, el sentit de l’humor. Saben gaudir de la vida, en això els andalusos ens passen la mà per la cara”, explica la Rosa, per la qual a Andalusia es dona més importància a la vida personal que a la laboral.
Curiosament, el sentit del temps és una altra de les diferències que observen des de la condició de doble identitat compartida: “Allà hi ha temps per a tot. Es troben i parlen. Aquí hem perdut el sentit de la conversa”, afirma la Rosa, que recorda, introduint el tema més espinós de la conversa, com de petita, als estius al poble, el “sentiment cap al català sempre era de rebuig”.
“Els catalans sou uns garrepes”, li deien, “catalinos!”, i es feien ressò d’uns tòpics rere els quals ella reconeixia un “sentiment clar d’inferioritat” que actualment, segons la Conxa, ha donat pas a una situació en què “ja no et diuen polaca” perquè tenen més seguretat en ells mateixos. “No els preocupa ni l’independentisme”, considera, una opinió amb què la María José no està d’acord: “Jo sí que crec que el procés ha empitjorat la comunicació. En moltes cases, de sobte, hi van penjar banderes espanyoles”.
“Ho lamento, però a Andalusia els catalans continuem sense tenir bona premsa”, replica la Rosa. “No som una cultura que els interessi especialment. Potser no hem sabut mostrar-ne la part que és més atractiva, com per exemple, els castells”, assumeix.
Més enllà de la reacció a l’escenari polític català, l’auge de la ultradreta a Andalusia té causes internes. “El primer que va fer la meva mare quan vam emigrar va ser portar-nos a veure una sardana a Campdevànol”, recorda la Conxa, que reivindica la tradició esquerrana dels camperols andalusos. “El que està passant és molt complex”, assegura, i
“Els catalans continuem sense tenir bona premsa, no hem sabut mostrar la nostra cultura”
“El procés va empitjorar la comunicació; de sobte a les cases hi van penjar banderes espanyoles”
apunta que la radicalització obeeix a factors com la immigració. “No hi ha prou empenta econòmica, falten perspectives laborals”, afegeix la Rosa. “És un bon moment per al populisme, i les fake news fan molt mal. Hi ha una crida al sentiment andalús tradicional: cavalls i toros”, conclou la María José.
Per millorar les relacions entre Andalusia i Catalunya, en qualsevol cas, totes tres tenen clar que cal combatre la incultura, a totes dues parts. ●