La Vanguardia (Català-1ª edició)
En Mowgli a la jungla d’asfalt
Akram Khan captiva els Teatros del Canal amb el seu ‘Llibre de la selva reimaginat’
Què passaria si en Mowgli acabés en una selva d’asfalt i ajudés a matar el caçador que gairebé mata en Baloo? Què faria el jove del relat de Rudyard Kipling si els col·legues del regne animal haguessin d’emigrar a causa de l’escalfament global? El coreògraf Akram Khan reimagina El llibre de la selva ( 1894) com una faula del nostre temps en què en Mowgli –a qui els animals prenen per una nena– és cridat a ser una Greta Thunberg. Ha de tornar el seny als humans i aturar el canvi climàtic.
“Compte, els invents de l’home no els podem controlar!”, adverteix en Bagheera quan veu que s’acosten els caçadors amb armes de foc. La pantera enyora els temps en què “n’hi dèiem humans i vivíem en harmonia... fins que l’home va canviar”.
Jungle Book Reimagined, el nou espectacle del coreògraf londinenc d’origen bengalí, un dels grans creadors de l’escena contemporània de qui ara s’ha vist Giselle al Liceu, s’estrenava divendres al festival Madrid en Danza i provocava reaccions efusives del públic dels Teatros del Canal, que aquest cop hi acudia amb nens. El tema era molt educatiu: la necessitat de pertinença i d’establir vincles amb els altres, i la importància de connectar amb el medi natural i respectar-lo.
Però la manera d’explicar la faula, que comença amb el naufragi de la família d’en Mowgli, és una troballa creativa en el món de la dansa. Amb disseny de vídeo i animació de YeastCulture, Khan aconsegueix que els ballarins –que fan de mones, gossos, tigres, panteres, ossos... o transporten les caixes que simulen la serp– interactuïn màgicament amb l’elefant, els ocells o els ratolins que hi apareixen com a cartoons convertits en holograma. Tot això en una ciutat deserta que els animals han fet seva.
Els efectes visuals són d’última generació, però el la feina de la dansa no es queda curta. La dansa-teatre sembla anar cap a una altra dimensió perquè, com que es tracta d’un conte, hi abunda la paraula. I amb els moviments orgànics de Khan, els deu intèrprets de la companyia ballen amb la música original de Jocelyn Pook i també amb el sentit de la frase i els diàlegs i esquiven el temible risc de la literalitat.
Format en les danses kathak de l’Índia, Khan ha creat un llenguatge híbrid amb aquesta disciplina i la dansa contemporània. Tot i això, les ganes d’hibridar no s’acaben aquí: cap disciplina artística no li és aliena. Al guanyador del premi Olivier 2012 pel solo Desh li agrada arriscar i explorar allò desconegut, explicar històries d’interès a través del ball. Innovar n’és el segell. I realment ho aconsegueix gràcies a la cura del disseny de so (Gareth Fry), la il·luminació (Michael Hulls), l’escenografia visual (Miriam Buether)... Tot i això, el guió de Tariq Jordan, o potser la dramatúrgia de Sharon Clarkand, no arriben a obrir, un cop acabada la funció, cap finestra nova a la ment del públic adult. ●