Andalusia, mare i mestra dels indecisos

pànic (contingut) per la possibilitat que la participació es desplomi.

El morbo ahir era la presència, en places separades, dels condotieros de les esquerres de Caín: Iglesias (amb el seu missal) oficiava a San Fernando; sor Yolanda del Ferrol, amb el nen Errejón, predicava a Màlaga. Venia de Còrdova, on –dones i nenes, primer– va cridar als prèviament convençuts que votessin “pels represaliats franquistes, per la nostra gent, pel futur de les nostres filles”.

Hi ha qui descriu aquest míting del teatre de l’Axerquía com un exercici d’autoestima, però la congregació no podia desprendre’s de l’atmosfera oldie. Belarra, cap del que queda de Podem, el va resumir així: “Com més força tingui Per Andalusia, amb més arribaran els canvis a Espanya”. Poseu-ho en passiva: si el Front Estret del Sud fracassa, la plataforma Sumar es quedarà en el nom. Que les esperances a les sinistres minven, per dir-ho a la manera cervantina, ho demostra la seva obsessió per agitar les fosques ombres del franquisme. Aquest és el senyal més evident de què parlen des del Madrid oficial, sempre ple de trinxeres.

El 19-J enfrontarà a Andalusia dues formes de pretèrit: lady Pàtria (Olona) i el seu revival sentimental de la postguerra, que ahir a la nit rebia a Marbella Giorgia Meloni, líder de Fratelli d’Italia, i unes esquerres (desunides) que reposen en el mateix cinema de barri, en bucle, una pel·lícula de terror sense música ambiental i, per tant, sense veritable capacitat de suggestió.

Qui té totes les de guanyar en aquest paisatge dual és el president de la Junta, que ven moderació, serenitat i la fórmula magistral de l’adob (en escabetx) juntament amb un Feijóo a qui, amb quaranta graus a l’ombra, a Còrdova li posen de seguici dos gaiters.