El ronyó de la llar

Són com els ronyons de les llars que no només filtren els desfets, sinó que recullen les sobres de la nostra ansietat. Actuen de forma semblant a la xarxa d’un trapezi en la qual ens deixem caure perquè dotin d’harmonia les nostres cases o atenguin els nostres, petits i grans, perquè estem urgentment i terriblement ocupats a proveir. La condició d’estrangeres de moltes d’elles ha fixat en la seva posició corporal, carregada d’espatlles, mentre que les seves mans exerceixen el miracle quotidià de treure el borrissol, el greix de les olles, els mocs dels nens. Després de portar-los al parc i banyar-los, parlen per Skype amb els seus, que de seguida s’avorreixen: “Els fills perden l’amor d’un”, li explica Deybi Vanesa a Cristina Sánchez-Andrade a Fámulas (Anagrama): “Un llibre fet de silencis”.

Se’ls hi va buscar eufemismes menys classistes que el de criada o minyona, però la seva sort quedava a la mercè dels seus ocupadors, molts amb tendència a l’explotació. El seu no ha estat mai un hobby, sinó una treball intens i reparador –prou bé que ho saben les mestresses de casa, doctes en economia submergida–. A les empleades domèstiques se’ls exigeix paciència i humilitat, així com validar constantment la confiança i suportar les malvolences que poden caure sobre qui administra l’ordre en un espai privat: que si roben, menteixen, que si t’odien com les famoses germanes Papin, que van assassinar la seva patrona i la seva filla, i van inspirar Genet: “No teníem res contra elles. Fa massa temps que som criades, això és tot”, va dir Christine Papin.

El Congrés ha aprovat per majoria el conveni de l’OIT que les protegeix igual que a qualsevol altra persona treballadora. L’homologació dels seus drets repara una greu anomalia: el reconeixement al que estava sobreentès com una feina miserable, sense dret al subsidi, encara que consisteixi a solucionar-nos la vida mentre ens realitzem. ●

El seu no ha estat mai un hobby, sinó una treball intens i reparador