L’èpic ahir de Jethro Tull

El públic de Pedralbes baixa a l’arena del rock progressiu

Puntuals i amb tot l’aforament venut van irrompre ahir els Jethro Tull al Festival de Pedralbes, on els fans de la llegendària banda d’Ian Anderson es van barrejar amb els curiosos de les longevitats del rock progressiu. El calorós cap de setmana acabava bé. Cancel·lada la seva gira del 2020 per la pandèmia, Jethro Tull presentava el seu primer àlbum d’estudi en gairebé vint anys, aquest The Zealot Gene que edita Inside Out Music, el segell que els acaba de fitxar.

Però no hi havia res a témer. A The Prog Years Tour els temes del nou àlbum serien escassos. El públic podria continuar corejant, fent anar el cap i llançant espontanis “uau!” com els de fa mig segle. Els arguments no han canviat: déu, la fe –que Ian Anderson diu que no té– i els ritus de la cristiandat, passats per la seva àcida ironia.

Acompanyaven el vocalista i flautista escocès –doctor en Lletres– Joe Parrish a la guitarra, John O’Hara als teclats, David Goodier al baix i l’enèrgic Scott Hammond a la bateria, a qui va premiar amb un llarg solo malgrat que això “ja no es porta. Anderson va arrencar curt de veu amb la jazzística For a Thousand Mothers, de l’àlbum Stand Up (1969), seguida de Love Story, més folky i un any més vella. El ritme de festa dels setanta de Living in the Past va aixecar els esperits del públic en aquest viatge al passat. Fins que va canviar de terç amb l’enigmàtica i pseudoelectrònica Clasp, del 1982, que el mateix Anderson va

Una renovada ‘Aqualung’, amb eclèctica intro, rubrica el potent concert

anunciar que ha estat remasteritzada. No va trigar a arribar el seu arranjament jazz de la Bouree de Bach i també del seu Pavane, una ostentació de pulmó a la flauta. I un altre clàssic, la molt emocionant Too Old to Rock ‘n’ Roll: Too Young to Die!, un títol que mig segle després potser comença a ser cert. Als seus gairebé 75 i amb un EPOC declarat, no és sempre el vocalista que era, però la gent va corejar aquest himne amb ell.

I va arribar The Zealot Gene, el tema del nou àlbum, en què adverteix sobre Trump i Putin alertant del gen dels radicals israelites que guardaven total zel religiós i que encara portem. Va tancar un poderós i magníficament sonoritzat concert tornant al passat gloriós: Songs From the Wood i la mítica i indiscutible Aqualung, de l’àlbum amb què la censura franquista es va acarnissar als setanta.

Ja en els bisos va sonar d’aquest mateix vinil Locomotive Breath. Més Dam Busters i Cheerio Bows, un contrapunt al punk imperant a la Gran Bretanya. Bye bye, Bye bye, Mr. Anderson! ■

Baré Espinosa Ian Anderson amb la seva llegendària flauta sobre les taules de Pedralbes