La Vanguardia (Català-1ª edició)
Entre Girona i Tenerife
L’entusiasme previ al partit del Girona contra el Tenerife, que va acabar 0-0, culmina uns dies de motivació sàviament dissenyada per mobilitzar els adeptes i convidar els que no en som seguidors a pensar quina mena de relació hi volem tenir. L’entrenador, Míchel, baixa de l’autocar i s’emociona quan constata l’ambient que s’ha creat, encara que de fons es vegin multitud de bengales enceses, que ens farien arrufar el nas en qualsevol altra circumstància. En general es percep una lògica adhesió nacional al Girona per part de molts aficionats catalans que, sense ser-ne seguidors, celebren la possibilitat de tenir tres clubs a primera. Dit d’una altra manera: celebrarien igual l’ascens d’un equip tarragoní o lleidatà.
És una inversió de simpatia però després, en la pràctica, sabem que, un cop són a primera, els clubs catalans desenvolupen unes rivalitats pròpies, de vegades malsanes, i que la matemàtica dels resultats no genera forçosament solidaritats que s’anteposin a l’interès particular. Fa anys, quan en una jornada de final de lliga hi havia la possibilitat que un club basc baixés de categoria en funció dels resultats d’altres equips bascos, Joaquim Maria Puyal va definir la situació amb una fórmula molt eloqüent: “Els bascos són molt bascos”. Era una reflexió gairebé antropològica que no sé si podem traslladar a les conductes sentimentals entre clubs catalans. En el cas del Girona, a més a més, l’evidència constata que bona part dels seus aficionats són culers, alguns declarats i públics, que han fet proselitisme per demostrar que es poden estimar dos equips alhora i, com cantava Antonio Machín, “no estar loco”.
He escrit alguna vegada que l’element més irrefutable que em fa desitjar que el Girona guanyi és Jordi Bosch, periodista, empresari audiovisual i virtuós de l’anècdota amb noms, cognoms i adreces de restaurants. Quan l’any 2017, en plena eufòria, un jugador del Girona va cridar: “L’any que ve rebentarem el Barça”, de seguida vaig pensar en Jordi Bosch. Va ser la manera més ràpida i eficaç d’apaivagar el principi de brot d’antipatia crònica pensant en futures rivalitats sense protocols establerts. Amb l’Espanyol, en canvi, la cosa està clara: l’animadversió recíproca forma part dels codis de la nostra educació sentimental. Amb el Girona, en canvi, els codis encara s’han de desenvolupar.
Ara tenim una setmana per perfeccionar una manera de donar-li suport sense, si pot ser, encendre bengales ni rebentar ningú. Amb una circumstància agreujant per als culers: el rival és el Tenerife, un equip que, connectant amb els episodis més paranormals de la nostra història, vam declarar que estimaríem fins a la mort i a qui vam honorar amb el títol d’“amic per sempre”. Davant del possible dilema entre preservar la promesa d’amistat i cultivar la fraternitat amb el Girona, haurem de ser pragmàtics i aplicar la poligàmia de Machín que practiquen milers de seguidors il·lusionats del Girona que, a més a més, pateixen i lamenten l’alarmant situació del Barça.
No hi ha un protocol clar sobre quina relació han de tenir el Barça i el Girona