La Vanguardia (Català-1ª edició)
Escriure, un acte de llibertat
“Contra la força de les paraules, contra el poder de la poesia i el saber dels vostres morts, ningú no hi podrà fer res”. Així tancava el seu parlamentAntòniaVicens(Santanyí, 1941) en rebre el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música Catalana.
L’acte, amb presència dels presidents de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, i del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol; la presidenta del ParlamentdeCatalunya,LauraBorràs,i els expresidents José Montilla i Artur Mas, havia començat amb un espectacle en què Anna Serra, Caterina Tugores i Esther López representaven escenes inspirades enlavidadeVicenssotaladirecció d’Israel Solà (La Calòrica). “El primer que em van ensenyar va ser a tenir la boca closa. Després, vingueren les pregàries. Paraules roents, precioses, plenes de sons i de formes”, deien a l’inici, fins que recitencom“lavidaemvacomençar a caure a trossos i vaig creure que els versos eren el millor recipient per agafar-los”. I recorden com “ja havia decidit que escriure fos un acte de llibertat, potser l’únic possible”. Reflexions sobre la llengua, la vida entre familiar i quotidiana s’estenen en escenes amb músiques i vídeos. “Com que no ho entenc, seguesc escrivint”, acaba l’espectacle.
Alaglossa,l’escriptoriexperten l’homenatjada Sebastià Portell explicaque“AntòniaVicensvacomençar a escriure abans de saber escriure”. Portell recorda els seus primers llibres, l’escàndol, diu, que una noia jove quasi inèdita guanyés l’any 1967 el premi Sant
Jordi amb 39º a l’ombra, amb què denuncia la massificació del turisme i l’explotació laboral a Mallorca, així com a la resta de la seva obra denuncia les corrupteles i les situacions injustes, i com una autora feta a la narrativa cau en una febrada poètica. Des del 2009 la poesia és el seu principal àmbit literari, de Lovely ( Moll, 2009) a Pare què fem amb la mare morta ( LaBreu, 2021).
El president d’Òmnium Cultural,XavierAntich,varecordar que el premi és “un exemple de què vol dir l’escriptura com a compromís cívic i cultural”, amb una llista de guardonats representativa del país malgrat el biaix de gènere que ell mateix va lamentar –demanava, de fet, una mena de discriminació positiva–, amb només vuit dones entre els 54 premiats. El president d’Òmniumtambévafer“unacrida aarticularunaestratègiaendefensa de la llengua catalana i d’enfortiment del seu ús social”, apel·lant a la societat civil i als “partits que representen el catalanisme històric”, sense oblidar que “l’única política lingüística amb possibilitat d’èxit és la que abordi amb garantia el benestar material”.
L’escriptora, en l’agraïment, va dir una narració en què se situa “a nit closa, al port de Barcelona, quantotcalla.Llavorsunaenorme fulla trinxa l’horitzó, i apareixen el vermell i el groc exuberant de l’aurora, i de lluny, gavines i una taca blanca, pot ser una ànima perduda?”. La taca s’apropa i esdevé un llagut on viatgen, entre d’altres, Ramon Llull, Ausiàs Marc, Isabel de Villena, Jacint Verdaguer, DolorsMonserdà,CarlesRiba,Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet... “Són multitud, segles d’història i de compromís narrant les gestes d’aquest poble”. Baules, com Vicens, en un llarg camí. ●
“Bona nit, estimats almudenos”. Tot i que entre el públic hi havia Miguel Ríos –i Baltasar Garzón, i l’escriptor Sergio Ramírez, i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, i una infinitat d’amics i lectors del club dels almudenos que omplien el Teatro Español de Madrid–, qui va pronunciar les paraules des de l’escenari era un Joaquín Sabina fràgil i emocionat. “Bona nit, estimats almudenos, com ella ens anomenava a tota la confraria i es petava de riure”, va recordar sobre Almudena Grandes, morta als 61 anys al novembre, i ahir, després d’una infinitat de polèmiques, nomenada filla predilecta del Madrid que va retratar sempre.
Va ser una cerimònia sòbria al principal escenari de l’Ajuntament però, això sí, sense l’alcalde ni la vicealcaldessa, que van esgrimir problemes d’agenda, tot i que Martínez-Almeida va provocar un incendi al gener quan va afirmar que l’autora de Las edades de Lulú no mereixia ser filla predilecta i que va donar suport a la distinció perquè ho exigien els carmenistes escindits de Més Madrid per aprovar el seu pressupost. Ahir era en una llotja la delegada de Cultura de l’Ajuntament, Andrea Levy, i el nomenament el va lliurar el president del ple municipal al vidu de Grandes, el poeta i director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero, i als seus tres fills.
Va ser un acte ple d’amor per Almudena i d’amor per les paraules. Com si fos una alumna avantatjada de Wittgenstein, la veu de Grandes va recordar a l’inici de la cerimònia que “el llenguatge és l’expressió del
Antònia Vicens va rebre el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música
tant”, va recordar amb humor. També va evocar com van acabar tenint gat: els seus fills en van trobar un i, preveient que el rebutjaria, el van batejar com a Negrín. Es va quedar a casa. Blanca Portillo va llegir textos de Grandes, i l’escriptora Marta Sanz va analitzar el Madrid d’Almudena. Sabina va acabar com exigia la narració: “Vostès no saben per què sempre vaig amb barret? Perquè esperava per treure-me’l en honor a Almudena Grandes”. Se’l va treure enmig d’un aplaudiment estrepitós. ●