La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Hem d’enviar el missatge que no ens rendim, cal continuar vivint”
russos campant per la ciutat i sense electricitat ni aigua, l’Oleg va sortir a carregar el mòbil al cotxe. No va tornar. “Vam preguntar i preguntar, però ningú no havia vist res. Jo vaig mantenir l’esperança que fos viu fins al final”, diu.
Uns nens van descobrir el cadàver al costat de les vies del tren, deia el paper que els van lliurar al dipòsit el 22 d’abril, quan van anar a reconeixe’l. Tenia la panxa rebentada a trets. No saben què va passar i no ho sabran mai. “Què va fer el meu fill al poble rus perquè el matessin tan cruelment? Va passar 13 anys treballant a Rússia, portant productes amb el seu camió. Per més que ho penso, no aconsegueixo entendre el sentit d’aquesta guerra. Per què, per a què?”, es desespera la dona.
Cal continuar vivint, encara que costi, diu. “Tinc un altre fill i nets per a qui he de viure. Almenys sé on és el meu fill, puc portar-li flors i parlar amb ell”. És un consol. Altres mares no tenen ni aquesta trista certesa.
La Tetiana s’ha acostat a una parada de World Central Kitchen, l’oenagé del xef espanyol José Andrés, on avui reparteixen bosses de pomes. Els que fan cua són majoritàriament avis i molts van passar tota l’ocupació russa a la ciutat. Per escapar calia ser fort o, simplement, tenir on anar. El Borís, de 86 anys, no tenia ni l’una cosa ni l’altra, i va decidir quedar-se tancat al soterrani amb el fill. “Al principi teníem menjar, però al cap d’unes setmanes es va acabar. Quina gana, i quin fred. No hi havia calefacció i estàvem sota zero. Se’m van inflamar els pulmons”, diu.
Un dia va anar a donar menjar al gat de la veïna. En obrir la porta de la casa, va veure que hi havia russos. “Estaven emborratxant-se. Vaig intentar anar-me’n, però m’havien vist. Vaig explicar que havia anat a alimentar el gat. El cap va riure i em va dir: ‘Iaio, escolta’m bé, torna al soterrani i no en surtis. Si et torno a veure t’engego un tret’”.
Abans de la guerra, el Borís no era precisament un antirús. La seva difunta dona era russa, de Belgorod. “Els seus germans i nebots encara hi viuen. No es creuen el que els expliquem. Els enviem vídeos de la destrucció a Butxa i diuen que són invencions”, diu l’avi, sacsejant el cap amb incredulitat. Ho diu en rus. Igual que gairebé tots els protagonistes d’aquest reportatge.
Al mateix carrer on reparteixen les pomes hi ha l’escola número 4 de Butxa. Amb les parets de to pastel i decorades amb dibuixos infantils, ningú no diria que als seus fonaments s’hi van viure escenes dramàtiques fa tres mesos, quan es va convertir en el refugi més gran de la ciutat. Fins a 500 persones van resistir tancades als soterranis durant tres setmanes, fins que a mitjans de març es van obrir corredors per evacuar civils.
“Em costa de tornar aquí”, diu amb un nus al coll la Irina, de 63 anys, mentre baixa l’escala al soterrani. Són dotze esglaons, s’ho
Borodianka
Aeroport de Hostómel
Lípivka
Kalínivka 5 km
Xpitki
Demidiv
Havrilivka
Butxa
Irpín
Irina. Els seus dibuixos encara hi son: una Peppa Pig, una flor, algun gargot que destil·la por.
Al capdavant de l’organització del refugi es va quedar el matrimoni compost per en Vitali i la Natàlia, l’electricista i la directora administrativa de l’escola. Van aconseguir un generador, que van enterrar perquè els russos no el sentissin. “El fèiem servir dues hores al dia per carregar els mòbils. Calia ser molt disciplinats. Només sortíem fora per a l’imprescindible. A les 16 hores apagàvem els llums, era quan començaven els bombardejos”, recorda la Natàlia.
Els russos van instal·lar llançamíssils al pati de l’escola, des d’on atacaven els ucraïnesos. “Ens feien servir com a escut. Vam haver de contactar amb l’exèrcit i donar les nostres coordenades, temíem que ens bombardegessin els nostres”, explica en Vitali.
El menjar aviat es va acabar i va tocar organitzar batudes en cases i en un supermercat veí. En una expedició, els russos van capturar en Vlad, de 28 anys. El seu cadàver va ser trobat setmanes després, amb un tret al cap. Un altre noi va sortir a buscar aigua i no va tornar, però encara no saben què va ser d’ell.
“Quan sortia veia els cossos amuntegats al carrer, però quan tornava a l’escola no deia res, per no espantar. Encara no sabíem si podríem sortir de la ciutat algun dia”, diu la Natàlia.
“La vida no tornarà a ser com abans, d’això n’estic segur. El que hem viscut... potser els nens ho oblidin; la meva generació, no”, reflexiona Sergo Markarian, georgià resident a Butxa des de fa 15 anys. És l’amo de la cafeteria Jam, un local bonic amb paper pintat i música dolça. Va ser el primer cafè que va reobrir a Butxa, el 14 de maig, s’enorgulleix en Sergo.
“En teníem moltes ganes –diu–. Estimem aquesta ciutat. Volíem ser un exemple, enviar el missatge que no ens rendim, que lluitarem. També és bo que treballem per a l’economia del país. El primer dia no va venir gaire gent, però el segon dia una mica més i el tercer encara més. Això és l’important, continuar vivint”. ●
“Almenys sé on és”, diu la Tetiana, el fill de la qual va ser assassinat pels invasors; altres mares encara busquen
Els russos van instal·lar dos llançamíssils en una escola on hi havia 500 persones refugiades