Causes del dèficit infraestructural

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Un informe del Ministeri d’Hisenda en què es detallaven els dèficits d’inversió de l’Estat a Catalunya va causar a finals de maig el previsible enrenou en l’escena política local. Es comprèn que fos així. Segons l’esmentat estudi, l’Administració estatal amb prou feines va executar un 35,7% del total compromès en els pressupostos generals pel Govern que presideix Pedro Sánchez. És a dir, es van executar 739,7 milions d’euros, 1.328 menys dels acordats. Durant el mateix any, la mitjana d’execució a l’Estat va ser del 67%, i a Madrid es van executar 2.086 milions, un 84% més del que s’havia consignat inicialment. Tot això significa que Catalunya es va emportar el 9% de les inversions per comunitats de l’Estat, malgrat que aporta el 19% del PIB nacional, mentre que Madrid, amb una aportació similar, es va emportar el 25%. Jaume Giró, conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, va dedicar a aquesta mòdica inversió adjectius com ara “sagnant”, “persistent” i “humiliant”. Divendres el Govern va xifrar en 12.400 milions el dèficit històric d’inversió de l’Estat a Catalunya.

Des de l’Administració central es va respondre a les protestes catalanes amb diferents excuses, algunes tirant a peregrines. Debades: és obvi que alguna cosa falla en aquesta Administració quan només un de cada tres euros previstos acaba arribant al seu destí català. Els perjudicis que causa aquesta discriminació són molt importants. I el més greu és que no som davant d’una execució característica de l’any passat: s’ha donat en exercicis previs, i la suma de tots ells va contribuint a debilitar les possibilitats infraestructurals i econòmiques de Catalunya.

Per a més desgràcia dels catalans, sigui quina sigui la seva adscripció política, aquests dèficits infraestructurals no es poden atribuir únicament a l’Estat. El fet que Catalunya no disposi de millors infraestructures és també imputable a les autoritats catalanes. I en particular als dos partits que integren el Govern, ERC i Junts, als quals aparentment els costa molt d’adonar-se que les seves disputes, ja carregoses per reiterades, són inadmissibles perquè tenen com a conseqüència un alentiment de determinades obres públiques reclamades de temps enrere.

El cas recent més notori va ser la negativa a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Junts es mostrava favorable a aquesta operació. Però a ERC es va considerar que les possibles afectacions mediambientals de l’obra aconsellaven deixar-la en l’aire. El de l’aeroport no és un cas excepcional. Al contrari, més aviat defineix la norma. Els darrers anys, els dos partits esmentats han defensat postures oposades davant, per exemple, la implantació d’aerogeneradors, la creació de determinats nous trams viaris, la reforma de trams ferroviaris, etcètera. Amb un resultat comú en gairebé tots els casos: l’únic fruit de tals disputes ha estat que les obres, d’una naturalesa o una altra, que en algun moment van estar damunt la taula, han acabat dormint en un calaix. Si a tot això hi afegim la llista de les infraestructures en territori català en què les autoritats acumulen molts anys de retard –accessos al port de Barcelona, obres de l’estació de La Sagrera, pla de Rodalies, etcètera–, el resultat és totalment descoratjador.

Sovint, darrere d’aquests incompliments i d’altres hi ha incapacitat financera. Altres vegades, hi ha desídia. D’altres, polítiques de molt curta volada. En tots ells, sembla donar-se una desconsideració dels interessos del conjunt dels ciutadans de Catalunya, ja que són els interessos de part política, a Madrid o a Barcelona, els que a la fi s’imposen sobre una idea de servei als mateixos ciutadans. ●

L’Estat no executa el que es va acordar, i la brega dels partits catalans no hi ajuda gens