Ajuda pública per a Celsa

Poques vegades una negociació entre una empresa i els creditors havia arribat a desencadenar una campanya incondicional de suport a la companyia com en el cas de la siderúrgica Celsa. Patronals, sindicats, diferents administracions i fins i tot el mateix president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, s’han posicionat a favor dels postulats de l’empresa exigint als creditors ajustos en les reclamacions perquè arribi l’ajuda pública de 550 milions d’euros que finalment desemborsarà la SEPI –dependent del Ministeri d’Hisenda– si Brussel·les ho autoritza.

Sense aquests recursos, una de les empreses industrials de capital nacional (família Rubiralta) més grans d’Espanya tindria un futur incert. Les crisis successives del començament del segle XXI (la immobiliària del 2008, la de confiança del 2013 i la de la covid del 2020) van deixar la siderúrgica tocada per una enorme llosa de deute d’uns 2.200 milions d’euros que asfixia l’activitat quotidiana. L’empresa és viable per si sola, però aquest deute convertia el futur en dubtós. Ara la SEPI ha donat el vistiplau a l’ajuda en rebre el compromís dels creditors que duran a terme la reestructuració del deute, cosa que l’organisme públic considera necessària per fer possible que l’empresa pugui tornar els ajuts públics i no perjudicar així els contribuents. No és acceptable que per una mala decisió els diners dels ciutadans acabin en última instància en mans de fons oportunistes que busquen el màxim benefici per a les seves inversions. Però és igual de legítim l’objectiu de la SEPI de preservar el retorn de l’ajuda pública perquè no es repeteixin tristes experiències del passat, com la que es va donar en la crisi bancària o en la gestió de determinades concessions d’autopistes.

Seria bo que –eliminada la incertesa de la concessió de l’ajuda– l’empresa i els creditors s’afanyin i tanquin com més aviat millor l’acord que faci possible el compromís al qual han arribat totes les parts amb la SEPI.

La desindustrialització d’Espanya en general i de Catalunya en particular és un fet innegable. S’està perdent el pas d’altres grans economies del nostre entorn, com la d’Alemanya. A la indústria els sous són més bons (l’especialització que requereix empeny cap amunt els salaris) i l’estabilitat laboral és més gran (és difícil deslocalitzar les fàbriques). L’economia del país no es pot permetre el luxe de posar en risc una de les empreses industrials més importants que té. ●

Espanya no es pot permetre el luxe de posar en risc una de les indústries més grans