Les pastilles de l’amor

La ciència avança i vivim més i millor, però continuem sent tan bàrbars com fa tres mil anys. Només cal llegir Homer per veure que pel que fa a enveges, odis, ressentiments, crueltats o bogeries de l’amor no ha canviat res. Progressem en l’aspecte material –Helena de Troia no disposava d’Instagram per enviar selfies als seus pretendents; a Aquil·les potser li hauria salvat la vida una dosi de penicil·lina al taló–. Però pel que fa a les emocions, zero evolució.

Només cal veure el que està fent Putin a Ucraïna, o contemplar el demencial fenomen Trump, o estudiar la relació entre Johnny Depp i Amber Heard. Queda camí per recórrer. La bona notícia, o això sembla, és que la química ve al rescat. Per començar, aviat disposarem de medicaments que posaran fi una vegada per totes a les penúries de l’amor.

Anna Machin, antropòloga de la Universitat d’Oxford, va dir en un discurs la setmana passada que s’ha evolucionat prou en neuroquímica com perquè “d’aquí a cinc anys” puguem comprar pastilles a les farmàcies que ens ajudin no només a enamorar-nos, sinó a aconseguir que l’amor perduri.

Un component de les esmentades pocions seria l’oxitocina, que impulsa l’atracció. Machin, autora d’un llibre anomenat Why we love (per què estimem), va dir que arribarà a ser normal que abans de sortir un dissabte a la nit a la recerca de l’amor la gent s’injecti un raig d’oxitocina al nas. Però l’oxitocina no només serveix per a l’etapa inicial d’una relació. Genera la producció de dopamina i betaendorfina, hormones addictives que, segons Machin, fan que deixar la parella es torni tan complicat com abandonar l’heroïna.

Un altre recurs per preservar l’amor seria l’MDMA, també coneguda com a èxtasi. L’MDMA promou l’empatia; per tant, serveix perquè un vegi els problemes a través dels ulls de l’altre i ajuda a transmetre, als sectors més primaris del cervell, una sensació d’enamorament permanent.

Després d’interessar-me pel que proposa Machin vaig començar a llegir més. M’he assabentat en revistes com New Scientist i en foscos assajos acadèmics que a les fronteres de la farmacologia es concep subministrar aquestes drogues de l’amor no només a individus o parelles amb problemes, sinó a tothom, sense excloure els nens. Amb la qual cosa entrem en la visió del futur que l’autor Aldous Huxley va retratar a la novel·la Un món feliç, publicada el 1932.

A través del consum universal de determinades drogues, anomenades soma, es crea una utopia en la qual, segons la imaginació de Huxley, la guerra i la pobresa han estat eliminades. En el remot cas que un se sentís envejós, enfadat o trist, la solució és fàcil: consumir un gram de soma. Si un necessita sexe, sempre hi haurà algú disponible i sempre hi haurà un xiclet hormonat per activar el desig mutu. En aquest món la promiscuïtat és la norma; la monogàmia és immoral. Per què? Perquè la fidelitat genera conflicte i la promiscuïtat condueix a l’objectiu més desitjat, l’estabilitat i la pau.

Així és el cel a la terra d’Un món feliç, tret de determinats racons del planeta on les drogues reguladores de les emocions no han arribat. Els éssers humans que viuen aquí continuen sent “salvatges” i el seu paper és subratllar el missatge irònic del llibre. El punt de partida de Huxley és que un món perfectament feliç és allò a què tots aspirem, però al final es pregunta si realment és desitjable; si la vida sense conflicte és vida. La seva resposta és que no.

El llibre acaba amb un debat entre dos dels protagonistes, un dels deu totpoderosos “controladors” del món i un “salvatge” –o sigui, un individu com nosaltres– anomenat John. El salvatge comença dient-li al controlador que el món que ha construït s’ha tornat “massa fàcil”.

“Nosaltres preferim el confort”, respon el controlador.

“Però jo no vull el confort”, diu el salvatge. “Vull Déu, vull poesia, vull perill, vull llibertat, vull bondat, vull pecat”.

“De fet, llavors, demanes el dret a ser infeliç”.

“D’acord –respon el salvatge–. Demano el dret a ser infeliç... Prefereixo ser infeliç a tenir la falsa, mentidera felicitat que tenen vostès”.

Es tracta de la mateixa falsa, mentidera felicitat que se’ns acosta, segons Anna Machin i altres acadèmics. Les meves lectures m’han revelat que hi ha diverses investigacions científiques en camí que exploren la possibilitat de crear un món més amable –més “moral”, diuen alguns– a través dels medicaments. Però, com Machin té la sensatesa d’advertir, portarà “problemes ètics”, precisament els que ressalta Huxley. Per exemple, el que es postula en un article a la revista New Scientist. En un futur no tan llunyà es podria arribar a l’extrem que tinguem una societat en què el consum de les pocions de l’amor sigui obligatori?

L’article assenyala el precedent de les respostes estatals gairebé arreu del món en la pandèmia de la covid. Tots a confinar-se, tots a vacunar-se: si no, castigats per la llei o per l’exili social. “Després d’aquestes mesures coercitives a gran escala –diu New Scientist–, per què no considerar la imposició d’intervencions biomèdiques destinades al bé comú, encara que vagin en contra de la voluntat de l’individu?”.

Arribarà el dia, conclou l’article, en el qual les possibilitats que ofereix la ciència generaran un tempestuós debat. Sé de quin costat estaré jo. La vida és lluita, la vida és incerta, és un enfrontament constant amb l’atzar. Així ho hem entès sempre. L’alternativa que se’ns pot presentar és una murga: un món soporífer, neutre, tou en què no hi haurà poesia, com diu el salvatge John, en què no hi haurà conflicte, no hi haurà ni bé ni mal, en què no hi haurà –horror– periodistes, ja que no hi haurà res de nou a explicar.

Es podria fer una excepció i obligar tots els governants, els “controladors”, a consumir les pastilles de l’empatia i l’amor. No aniria malament que els hi donessin cada matí amb l’esmorzar a Putin i a Trump, i potser també a parelles especialment demoníaques com Depp i Heard. Però fora d’això, diria jo –com diria Aldous Huxley–, el cel pot esperar. ●

En un futur no tan llunyà, es podria obligar la societat a consumir les pocions de l’amor?

Les pastilles de l’empatia no els anirien malament a Putin i a Trump, i potser a Depp i Heard

ORIOL MALET