La Vanguardia (Català-1ª edició)
Països grans, ments petites
Un dels problemes de les grans potències és que volen ser més grans del que ja són. Un altre problema és que per satisfer el seu desig de vegades envaeixen un país veí, matant i destruint. Un altre és que no sembla importar-los que el seu expansionisme amenaci l’estabilitat política i econòmica global. I un altre és que quan es mostren tan expeditius els seus súbdits poden ser els primers a perdre drets i llibertats.
Es compleix ara un quart de segle del lliurament de Hong Kong efectuat pel Regne Unit a la Xina el 1997. En teoria, els ciutadans de Hong Kong, llavors una societat jove, dinàmica i consumista, no tenien res a témer a curt i mitjà termini. El model ideat per Deng Xiaoping –“un país, dos sistemes”– garantia per escrit l’estil de vida local capitalista, durant mig segle. Després va resultar que no. El 2014, Pequín va excloure de les eleccions els candidats que no tinguessin el seu vistiplau. I el 2020 va promulgar la llei de Seguretat Nacional, que ja li va permetre arrestar els demòcrates. L’actual cap de Govern és John Lee, un expolicia de mà dura.
La Xina ja és la segona economia del món (darrere dels EUA) i és el tercer país per superfície (Rússia gairebé en té el doble i el Canadà l’avantatja per molt poquet). Però amb això no en té prou. En vol més. Sol dir-se que la seva economia podria atrapar la dels EUA cap al 2030. I que la seva superfície podria reduir distàncies amb la del Canadà si realitza els seus plans per formar l’anomenada Gran Xina. Ja va sumar Hong Kong, amb només uns 1.100 quilòmetres quadrats però gran valor com a centre financer. Ja va sumar, el 1999, Macau, deu vegades més petita, però amb un turisme i uns casinos molt productius. I no renuncia a sumar algun dia Taiwan, que té 36.000 quilòmetres quadrats i produeix el 65% dels microxips del món. Els EUA segueixen allà una política d’“ambigüitat estratègica”, però no podem descartar un conflicte global si la Xina envaeix aquella illa.
El projecte de la Gran Xina és semblant, salvant les diferències, al de la
Gran Rússia. Putin sap que ho té difícil per recuperar la Unió Soviètica. Perquè moltes exrepúbliques no en volen sentir parlar, perquè a ell de soviètic li queda el que a mi de jove, i perquè el seu múscul econòmic i militar –armes nuclears a part– dona per al que dona. Però això no li impedeix anar clavant urpades. Ja en va donar, d’alguna manera, a Geòrgia, Ossètia, Abkhàzia. Ara les dona a Ucraïna, on es va annexionar el 2014 Crimea i guerreja des d’aleshores a Donetsk i Luhansk. Té a més un ull posat a Transnístria. En la seva ment extraviada, l’assoliment de la Gran Rússia justifica tota mena d’excessos cruels.
Si un dirigent col·loca un Gran davant el nom del seu país, posin-se a tremolar. La Gran Alemanya de què es parlava ja al segle XIX va desembocar en el Tercer Reich i la Segona Guerra Mundial. La Gran Sèrbia ha estat un focus de tensió durant dos segles: encara ressona l’eco de les guerres balcàniques als noranta. Ja veiem de quin peu calcen els qui somien en una Gran Xina o una Gran Rússia. Tots ells busquen la seva excusa en criteris ètnics i lingüístics: reunir i cohesionar els germànics a la Gran Alemanya, els xinesos d’ètnia han a la Gran Xina, els subeslaus a la Gran Sèrbia, els eslaus a la Gran Rússia. Però aquesta no és la seva finalitat última. Quan assoleixen el seu objectiu, senten una irrefrenable tendència a expandir-se una mica més i imposar-se a les ètnies veïnes. O a liquidar-les.
Quan s’és gran de veres? On és la grandesa en aquests comportaments abusius, comesos per reverdir suposades glòries pretèrites? Quin sentit tenen aquestes aventures que sovint requereixen, primer, un líder il·luminat, segon, la reducció dels ciutadans a súbdits sense llibertats, i després tracten de demostrar la seva presumpta grandesa al veïnat sembrant-lo de mort i destrucció? Les respostes a aquestes preguntes podrien ser: a) com va dir Montesquieu, per ser realment gran cal estar amb la gent, no per damunt d’ella; b) no existeix per a res, i c) no té cap sentit, tret d’en ments superbes, anacròniques i petites, que crèiem privilegi exclusiu dels dolents de les pel·lícules de James Bond, però que també són les d’alguns dirigents de grans països. De manera que compte amb els grans! ●
Si algun dirigent polític col·loca un ‘Gran’ davant el nom del seu país, ja poden posar-se a tremolar