La vida més enllà

Amb el retorn dels turistes, viatjam arreu del món sense adonar-nosen. Cada vegada que passam per davant la Pedrera o la Sagrada Família, per exemple, també en seure a la terrassa d’un bar o a la platja, sempre hi ha qualcú que ens enfoca amb el mòbil o una càmera. Hi sortirem en segon pla, figurants en imatges que potser es revisaran quan acabin les vacances des d’algun lloc al Japó o nova york, des d’una casa noruega o un pis a milà. Potser la persona que ens va retratar es fixarà en nosaltres, allà al fons, o potser no, immortalitzats amb protagonistes desconeguts que mengen gelat o es fan una selfie, o brinden o prenen el sol. Així arribarem a països insospitats sense saberho, de la mateixa manera que hi ha gent de països remots a les nostres fotos, i a la qual podem inventar una biografia.

Això d’immortalitzar adopta un nou sentit amb els fantasmes digitals. A la part superior esquerra,

Una part de nosaltres sempre se’ns escapa, en fotos alienes, en instants capturats

l’Street View de google maps ofereix l’opció de veure els carrers en dates passades. La foto més antiga de l’edifici on vaig traslladar-me fa quatre anys és del 2008. L’octubre del 2014 hi va haver una senyera al balcó. Des del 2018 hi ha les meves plantes.

Si recorres els carrers del teu poble mitjançant aquesta aplicació, pots veure la teva àvia petant la xerrada amb la veïna, porta a porta, o assegudes a la fresca damunt la vorera, o anant a plaça a comprar. Totes dues moriren fa anys. encara que els difuminaren la cara, les reconeixes pel context i pel vestit. Aquell esborrall on haurien de tenir el rostre les fa encara més fantasmagòriques. el cotxe de google les va congelar per sempre. igual que les xarxes socials, temps després genera records inesperats.

Com passa amb els llibres –que tenen tantes vides com lectors–, també nosaltres transcendim el que vivim a través dels altres. És la nostra versió estesa. Conec una al·lota que, cada pic que algú somia amb ella, li truca i li demana que li expliqui el somni amb tots els detalls. ella ho apunta, i així va escrivint una autobiografia a partir del que somiaren altres. intentar controlar la pròpia imatge, preocupar-se per què diran, té poc sentit quan una part de nosaltres sempre se’ns escapa, en fotos alienes, en instants capturats, en allò que algú va imaginar, o es va inventar, o va somiar més enllà del que vivim. ●