Dissenyar per al carrer

“Hi ha molts dissenyadors de grans marques que treballen per a ells mateixos; és només ego”

Moda amb missatge? “Si em paguessin per la meva opinió seria polític, però la meva feina és fer feliç amb la roba”

Philipp Plein (Munic, 1978) descriu la seva trajectòria com “un conte de fades modern”. Considera una gesta haver-se fet un lloc en la moda de luxe i està pletòric perquè acaba de ser pare amb l'instagramera Lucia Bartoli (28) –té un altre fill de 9 anys amb la seva exparella, Fernanda Rigon.

La firma de qui s'autoqualifica com a “rei del bling bling” ha seduït estrelles com Paris Hilton, Jennifer López, Bella Hadid, Meghan Fox, Kylie Jenner, Messi, Cristiano Ronaldo, David Beckham, Mauro Icardi, Maluma i no pocs rapers. Lluny de la retòrica dels grans modistes, ell no vol fer art sinó negoci, com explica a La Vanguardia a la seva botiga del passeig de Gràcia de Barcelona, plena de brillantors i calaveres, i on ha presentat les novetats de la seva línia d'ulleres.

Qui és Philipp Plein?

Un somiador que compleix els seus somnis. Algú motivador, perquè ha demostrat a molts que és possible fer alguna cosa del nores. Un dissenyador que es preocupa per la gent i el negoci. Una marca sovint subestimada, un estil de vida. Un somni i un malson.

Més dissenyador o empresari?

Nosaltres realment volem fer coses per al client. Hi ha molt dissenyador a les grans marques que treballen per a ells mateixos. És només ego.

La moda no és també una mica conceptual?

Jo no faig art, jo treballo per a la gent del carrer. L'elogi més gran és que qui treballa de valent per guanyar diners compri els nostres productes. No és que la gent digui, oh, és bonic. O la premsa escrigui sobre això. No, el més important és que la gent et compri.

Vostè mateix és imatge a les seves campanyes... qüestió d’ego o és el millor ambaixador de la seva marca?

Sempre he estat l'ambaixador per transmetre un estil de vida molt clar. Gràcies a aquest fort enfocament he construït una imatge en què el consumidor s'identifica.

Diu que els grans grups del luxe el van subestimar.

Van dir, qui és aquest tipus alemany. Serà fora d'aquí un any, potser dos. No som rics, no tenim pares rics. No tenim diners d'un inversor ni d'un banc. L'única raó per la qual existim és perquè hi ha un client que compra el producte i no la marca. Perquè quan vaig començar, això no era una marca.

Què fa diferent una samarreta de les seves?

Si mires aquesta samarreta que costa 1.000 euros està plena de pedreria, això la fa especial.

I les seves samarretes llises que

Pare per segona vegada “Als fills cal ajudar-los a decidir per si mateixos, no dominar la seva vida o la seva opinió”

Més és més “És molt difícil vendre una samarreta per 1.000 euros que no sembla que els valgui”