La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cau una icona televisiva
‘Tenemos que hablar de Cosby’ explora els èxits i els crims de l’actor, acusat d’agressió sexual per més de 60 dones
Si hi havia algú a la Terra que l’octubre del 2014 no sabia qui era Bill Cosby o quina era la raó per la qual als Estats Units se’l considerava una veritable llegenda de la comèdia i una icona dels afroamericans, segurament durant els mesos següents es va assabentar fins a l’avorriment de la seva existència a causa de les acusacions de violacions i agressions sexuals que van enderrocar en pocs mesos la seva imatge pristina i virtualment intocable.
Un llarg procés judicial, en què 33 de les seves víctimes van ser representades per la cèlebre advocada feminista Gloria Allred, el va col·locar a les pàgines principals dels diaris fins que el setembre del 2018 va ser sentenciat a diversos anys de presó. El seu alliberament el juny de l’any passat a causa d’errors durant el processament, quan faltava poc perquè fes tres anys que era a la presó, va generar molt menys interès, però aleshores al director W. Kamau Bell ja li faltava poc per acabar el documental que hablar de Cosby.
Durant la recerca de la veritat va convidar comediants, historiadors, víctimes i companys de feina de Cosby, a més d’Allred, perquè analitzessin detalladament els orígens, l’ascens i la fama de qui va ser considerat en algun moment “el pare model dels Estats Units”. Lògicament, també es va parlar de la seva caiguda estrepitosa després de saber-se el modus operandi, implementat al llarg de diverses dècades, que feia servir per atreure noies molt joves, que es deixaven enlluernar per la seva fama.
Tenemos
Produïda per la cadena de cable Showtime, propietat de Viacom, com una minisèrie de quatre episodis, Tenemos que hablar de Cosby va ser presentada oficialment al gener al Festival de Sundance, pocs dies abans de l’estrena televisiva, i finalment podrà veure’s a Espanya a Movistar Plus+.
Bell, un comediant afroamericà que també ha treballat com a guionista i va créixer fascinat per aquest home, que va aconseguir trencar barreres racials i culturals amb el seu peculiar sentit de l’humor, es dedica a detallar com va aconseguir Bill Cosby colar-se en un món dominat pels nord-americans blancs i va evitar-ne la confrontació, per després assajar tota mena d’estratègies que li permetessin incrementar la seva popularitat.
Tot i que el recordem molt bé a Yo soy espía durant la dècada dels seixanta, juntament amb Robert Culp, molt abans del pic de popularitat amb La hora de Bill Cosby, va participar en nombrosos programes infantils, i tal com molts entrevistats recorden, va marcar tota una generació d’afroamericans que no solien veure’s representats a la televisió. També va ser clau en la creació de la sèrie televisiva El gordo Alberto, un programa insòlit durant aquella època perquè tots els personatges eren negres.
Tants elogis per a una carrera formidable no aconsegueixen minimitzar els aterridors testimonis de moltes dones que expliquen amb tota mena de detalls com l’actor s’aprofitava del seu prestigi per enganyar qualsevol noia bonica que se li acostés mentre esperava el moment idoni per oferir-li una pastilla de metaqualona, o un glop amb ingredients dubtosos.
La seva barra era tal que solia fer acudits durant els seus programes i discos sobre la cantàrida, o mosca espanyola, un químic extret d’un insecte que solia utilitzar-se com a afrodisíac i s’havia convertit en la seva eina infal·lible. Sens dubte, el que retrata la seva veritable personalitat són els relats sobre què feia quan les noies es despertaven després de ser violades, totalment marejades o amb l’estómac agitat. Sense cap tipus de pietat, els deia que es demanessin un taxi o els ordenava que marxessin com més aviat millor de casa seva. ●