Nova York fa olor de marihuana

La febre verda es propaga per la Gran Poma.

Allà on es vagi, és igual Brooklyn, Bronx, Manhattan, Queens o Staten Island, a tot arreu es percep una aroma que els unifica en la diversitat. Barri ric o pobre, burgès, de classe mitjana o de treballadors. En època de desigualtat creixent, aquest és un dels fenòmens que trenca la tendència a la disparitat social.

És una olor que impregna tant els vestits dels taurons de les finances que prenen copes a Stone Street, al baix Manhattan, després d’una jornada d’estrès per la volatilitat borsària, com les granotes dels obrers de la construcció a la pausa per dinar en una cantonada de l’Upper West Side.

Nova York fa olor de marihuana. De l’essència dels porros.

No es tracta d’una impressió local. Després del hiatus per la pandèmia, aquesta fragància d’herba capta l’atenció dels turistes. És una de les novetats que subratllen els que ja coneixien la ciutat quan hi tornen i que sorprèn els que hi fan la seva primera estada.

“No podia imaginar que faria tanta olor de porro”, explica la Marian, una visitant barcelonina de la ciutat.

En Rich és un més de la vintena de venedors situats amb la seva taula al voltant de la font monumental de Washington Square, el gran mercat ambulant del cànnabis al Village, que, no ens n’oblidem, continua sent il·lícit.

“Pensa que això només és l’eco del que està venint”, afirma mentre sosté un joint a què fa potents pipades.

La seva parada, decorada amb un cartell en què ofereix “repartiment 24/7”, exposa uns comestibles de marihuana (llaminadures, aperitius) i tres pots de vidre amb porros, els anomenats de diferents mides, en funció de la seva quantitat, per deu, quinze o vint dòlars la unitat.

Durant la pandèmia, en Rich va perdre la seva feina de conserge. “Em vaig dir, per què no?” quan es va plantejar si es dedicava a aquest negoci. “La gent adora l’herba. Vaig veure que tothom fumava, joves, grans, blancs, negres, asiàtics, no importa qui ets ni d’on vens, fins els polítics fumen. Vaig veure la demanda”, recalca.

En realitat, i de manera oficial, ell no ven cànnabis. Exposa la seva marca de roba.

Molt a prop hi ha en Solomon, del Green Klub. A la seva parada ofereix uns quants porros, cargolats amb cura, i la decoració d’un parell de testos amb les seves plantes.

A la pregunta del preu que cobra per una cigarreta de l’alegria, respon que és “a voluntat de cadascú”.

–En aquest cas, quant és? –És una donació. D’altres també parlen del pagament segons la voluntat, si bé disposen d’una llista del que costa cada donació, 15$ el pre roll, dos per 25 i 30 el prèmium.

A l’altre costat de la font desplega la seva parada La Innddia, que ven art en forma de petites bosses decorades a dins de les quals inclou “el seu regal”.

Diu que vendre hash (i altres substàncies) és el que ha fet tota la seva vida, des dels dotze anys. “He estat moltes vegades a la presó”, afirma. I espera que aquell passat sigui la porta que li obri l’accés a una llicència que faci lícit el seu negoci.

Aquesta és avui la clau de la qüestió. Tot i que el cànnabis és il·legal a escala federal als EUA, en 18 estats, més el districte de Washington, n’està permès l’ús “recreacional”. L’estat de Nova York ho va aprovar el març del

Com que el mercat no està regulat, l’herba no es compra, sinó que es “regala” en comprar art o fer donacions