L’avorriment que ve

Dijous comença l’estiu més curt de les seves vides. Tot just 74 dies, per gràcia del conseller d’Educació. No cauré en la temptació boomer de parlar dels estius amb avis i sense pare, interminables, sufocants, dels estius amb bicicleta, d’excursions al castell, de les tardes menjant pipes davant un frontó on se succeeixen partides dels grans, l’una rere l’altra, i jugues i perds i tornes a esperar torn una altra hora, fins que creixes i llavors guanyes i llavors els que s’esperen i s’avorreixen i mengen pipes són els germans petits, que no tenen mòbil perquè encara no s’ha inventat, i alguns dies quan es comença a fer fosc apareix el cotxe del teu pare, que aquell dia sí, aquell dia ve a dormir, fins que arriba el mes d’agost i l’únic que varia és que el teu pare ja no torna a dormir perquè no ha marxat de bon matí, i així un dia rere l’altre durant 82, 83 o 85 dies, depèn de com caiguin els dilluns de setembre.

No cauré en la temptació boomer de narrar els efectes d’aquell avorriment o de descriure’n les conseqüències perquè ara de totes dues coses se n’encarreguen els articles científics i no els boomers; fins i tot hi ha una societat dedicada a això, la International Society Of Boredom Studies, la societat internacional d’estudis de l’avorriment.

Repasso o llegeixo en diagonal alguns d’aquests estudis, i una conclusió generalitzada és que avorrir-se és bo. Com?

L’avorriment, llegeixo, és una sensació d’aspecte negatiu, que sorgeix de la percepció que el moment que vius ja no és estimulant: qualsevol meta ha desaparegut.

Aquí ve el més interessant, perquè en aquest punt, sobretot si ets pare, cal tenir la sang freda (i el mòbil lluny) i no oferir alternativa. Silenci. Cal oferir silenci, encongiment d’espatlles, cara de marbre.

L’avorriment, diu un altre informe – On the function of boredom– de Shane W. Bench i Heather C. Lench, psicòlegs a les universitats de Utah i Texas, respectivament, és diferent de la felicitat, òbviament, però també de la ira, la tristesa i l’ansietat. La felicitat indica l’èxit d’una meta prèvia, la ira és el termòmetre d’una frustració o un error que té oportunitat d’esmena, la tristesa indica el fracàs sense esperança de recuperació i l’ansietat es deu a l’amenaça anticipada del fracàs.

L’avorriment és diferent: superar-lo depèn únicament de cada individu, que trobi una alternativa; en tots els estudis consultats a l’avorriment se’l considera una gran oportunitat per desenvolupar la creativitat. L’única condició perquè muti en experiència enriquidora és que la solució surti de dins. De dins de l’avorrit, s’entén.

Un d’aquests estudis recorda una teoria de Kierkegaard: va ser l’avorriment el que va poblar el món, perquè Déu s’avorria, i per això va crear Adam, i, com que Déu i Adam s’avorrien junts, van crear Eva, i va començar la festa.

Amb tota seguretat, això va passar a l’estiu.

L’avorriment procedeix de l’absència de meta, i trobar-ne una depèn d’un mateix: de la creativitat