La Vanguardia (Català-1ª edició)
Hi ha nen de Linares per estona
A mitjanit, Raphael continuava allà, pletòric i dominador, a l’escenari del festival Jardins de Pedralbes
Raphael va fer ahir a la nit al Jardins de Pedralbes una exhibició de força de les seves davant d’un públic que el va rebre dret, li va cridar “guapo” i, després de proclamar-lo “el més gran!”, va gaudir de valent amb el repertori del nen de Linares, la força vocal del qual no deixa de sorprendre, amb més de 20 cançons infal·libles.
Amb la sintonia de Yo soy aquel, Raphael es va plantar a l’escenari, dominador i senyorejant, al gust dels seus, que són de tot tipus i pelatge, agermanats
Deliri i apoteosi de Raphael davant dels seus, que van venir i en van sortir cantats en una nit optimista
per l’adoració a l’artista. I n’hi va haver per a tothom, perquè amb el Vivir así es morir de amor, de l’enyorat Camilo Sesto, ja va desencadenar les entonacions del públic, a qui amb Digan lo que digan i Mi gran noche va aixecar dels seients. Amb bona veu, seixanta anys de carrera i aquest repertori, Raphael fa el que li dona la gana i continua, continua i continua.
Raphael tant exalta que cadascú digui i faci el que li doni la gana com torna als seus orígens de cor de parròquia de barri, llegiu-hi l’Ave María i l’Aleluya, que va convertir el Jardins de Pedralbes en una sucursal d’església de Harlem.
Als recitals de Raphael el públic ve cantat i se’n va cantat i satisfet. Són tants els registres en una sola funció. No falta mai un tram romàntic, consol de divorciats, noies casadores i aquella àvia o sogra que no falta mai entre el públic perquè els qui tant l’estimen li han regalat un parell d’entrades i allà està, feliç i sortida de la perruqueria.
Tampoc no va faltar el rampell, les cançons exaltades i les apoteòsiques, tal que les finals En carne viva, Escándalo i Como yo te amo. Ja ho diu el tòpic: el teatre es va ensorrar.
Com tothom, Raphael evoluciona. I si algú li vol mal, que digui que Raphael es reinventa. Els grans no es reinventen! Els vells soldats no moren mai, potser s’esvaeixen tot i que, bé de veu, no és el cas. Allà estava, assegut, tan difícil com és cantar assegut, tan tranquil, tan ferm, desgranant el No puedo arrancarte de mí.
El públic de Raphael, el més lleial, longeu i bategant públic que pugui tenir un artista espanyol, no està per alquímies i exigeix el Raphael de sempre, al nen de Linares, collita del 1943, i aquest, el molt bufó, se les apanya per semblar tan actual, sense renunciar a la memòria a còpia de cuidar els detalls.
La torcida rafaelista a Barcelona va omplir el Jardins de Pedralbes, com omple el Sant Jordi cada hivern. És el que té l’artista: estar com un clau allà on l’espera el seu públic. Raphael dona a l’espectador professionalitat i segell, no es fica mai en bassals –i van 60 anys sobre els escenaris–. Els bassals, en tot cas, el travessa, com farà aquest any a l’octubre, per a allò tan vintage de fer les Amèriques.
I entre el públic i l’artista, que si avui tu, demà jo, els concerts de Raphael, punt més, punt menys, acaben sent una apoteosi. No hi ha qui surti remugant “aquest paio no el torno a veure més”. Hi ha nen de Linares per estona... ●