La Vanguardia (Català-1ª edició)
El futur parc Bauhaus de Barcelona
Barcelona ha detectat una oportunitat per situar-se a l’avantguarda de les noves tendències culturals europees. Poques ciutats estan tan ben posicionades com aquesta per convertir-se en un referent de la Nova Bauhaus, el full de ruta per al renaixement europeu proposat fa dos anys per Ursula von der Leyen. De fet, ja estan en marxa gestions de sectors creatius de la ciutat per assumir aquest paper de locomotora de la tecnocultura. Sembla que en cap altra ciutat no ha suscitat tant interès la idea de la presidenta de la Comissió Europea.
Els avantatges són evidents en aquesta Barcelona que sintonitza amb l’esperit multidisciplinari de la Bauhaus original: té una comunitat efervescent d’art, ciència i tecnologia i és una ciutat rellevant en disseny i arquitectura i seu de la Fundació Mies van der Rohe, que ocupa el reconstruït pavelló que va exhibir Alemanya a l’Exposició Internacional del 1929. També juga a favor seu ser un laboratori de nou urbanisme orientat a frenar la catàstrofe climàtica i de polítiques socials d’habitatge.
Un edifici cridat a convertir-se en emblema d’aquesta renascuda Barcelona és el que acull el Disseny Hub, que aviat guanyarà centralitat amb l’acabament de les obres de les Glòries. Aquest equipament, que serveix per suplir mancances de la ciutat quan es tracta d’acollir grans exposicions, hauria de veure redefinit el seu paper en la nova etapa. La seva proximitat al districte tecnocultural del 22@ li confereix un valor afegit. Però també la muntanya de Montjuïc té atributs per desplegar els valors d’aquesta Nova Bauhaus.
En principi, Montjuïc hauria d’acollir –en part dels pavellons firals destinats a usos culturals– el hub d’art, ciència i tecnologia Hac Te. Però no fa falta esperar que es materialitzi aquest projecte o un altre d’alternatiu per veure la muntanya presa per aquest tipus de manifestacions d’avantguarda: per exemple, ahir dissabte va finalitzar una edició del Festival Sónar que s’ha obert més que mai a la confluència de les arts, la tecnologia i els debats ètics que hi estan associats.
El Sónar Dia i el Sónar+D, que es desenvolupen íntegrament a la Fira de Montjuïc, cada vegada tenen una frontera més difusa, com ha reconegut aquests dies el comissari en cap d’aquest últim, José Luis de Vicente. No només s’hi incorporen continguts que van molt més enllà del que era el festival al principi, sinó que aquest any s’han revolucionat els formats, amb l’arribada de les presentacions performance en espais com el de la imatge superior. Particularment interessant va ser la que va oferir l’artista Sougwen Chung, amb imatges dels robots que col·laboren amb ella en els seus treballs de pintura.
Però els actius de Montjuïc no s’acaaquells anys del canvi del segle XIX al XX, de construcció d’una identitat a través molt particularment de l’art en aliança amb una burgesia constructiva. Seria bo, ja que algun polític sol anar al Palau arran de celebracions com aquesta, que s’hi reflexionés i que poguéssim treure algunes conclusions de la pobresa consumista del nostre temps, del deteriorament de l’entorn urbanístic del Palau i de la falta de consciència de la importància d’un patrimoni que ara ens representa.
El recital d’Isserlis amb la pianista Connie Shie va ser rellevant ben aquí (sobre l’abandonament que pateix la muntanya ja se n’ha escrit i se’n continuarà escrivint en aquesta i altres seccions del diari). Mentre s’apagaven de matinada les últimes músiques del Sónar de Nit, a la Fundació Miró hi ha hagut un fet rellevant: a les sis del matí d’avui, en ocasió del solstici, el sol ha entrat de ple a l’edifici i s’han pogut visitar totes les sales sense ajuda de llum artificial, tal com va concebre Josep Lluís Sert, un arquitecte –detall significatiu– influït per la Bauhaus.
Altres institucions culturals de la muntanya creuen sovint els límits entre l’art i la ciència, des del CaixaForum fins a l’Institut Botànic de Barcelona. Però hi ha un museu que està cridat a liderar aquest renaixement d’un Montjuïc que el director de la Miró, Marko Daniel, prefereix anomenar parc abans que muntanya, perquè intimida menys.
Aquest museu central és el MNAC, pendent d’una ampliació llargament relegada que li ha de permetre respirar i emprendre nous projectes. L’aniversari del 1929-2029 és un argument irrefutable per concretar les inversions necessàries. Barcelona no es pot permetre no celebrar el centenari de la conquesta de Montjuïc com un parc on s’entrecreuen totes les disciplines del saber. Si s’hi arriba a temps, amb la música projectada pels 11.171 tubs del gegantí orgue de la sala oval, silenciat des del seu abandonament, el 1974, i que compta amb un il·lusionant projecte de recuperació.
El calendari empeny. El Sónar va tancar ahir la seva edició més +D amb una invitació a tots els agents creatius de la ciutat a celebrar junts el seu 30è aniversari el 2023. I el 2024, l’any de la biennal Manifesta i de la Copa de l’Amèrica (esport i tecnologia de la mà), Barcelona s’hauria de postular per acollir, per què no, la segona edició del festival biennal de la Nova Bauhaus. en diversos aspectes. Per descomptat la magistralitas tècnica del violoncel·lista i la seva musicalitat, però també cal destacar la sensibilitat i bona tècnica de la pianista, que va saber adaptar el seu cabal sonor, el qual va començar per les característiques de la Sonata núm. 1 de Saint Saëns assumint un primer pla amb el violoncel en segon lloc. Però Beethoven va posar les coses a lloc i la seva Sonata núm. 5 va lluir en el deliciós temps lent, encantament d’arc, matisos, o en la rítmica i modernitat del següent.
Sisplau, llegiu la breu i intensa
El 2024, any de Manifesta i la Copa de l’Amèrica, podria ser també el del festival ‘tecnocultural’ europeu
Montjuïc ho reuneix tot per convertir-se en referència de les noves tendències culturals que circulen per Europa, en línia amb el que s’ha vist al Sónar. El repte de l’aniversari del 2029 ha de servir d’accelerador d’una reforma integral (amb el MNAC al centre) que no es pot ajornar més
A la ciutat hi ha qui ha detectat l’oportunitat de situar-se a l’avantguarda de la nova cultura
biografia que ens deixa la Viquipèdia de Julius Isserlis, avi de l’intèrpret, habitant en la primera etapa de la seva vida dels avatars del que és avui territori en conflicte per la tirania de Putin. De l’avi Isserlis el seu net va interpretar una romàntica Balada en homenatge a Casals. I finalment va arribar la impressionant –crec que una mica excessiva, com sol ser la música de Rakhmàninov– Sonata en sol menor, un desafiament per a l’intèrpret en què Isserlis se sent molt còmode lluint excepcional tècnica i sobretot moments d’excel·lència cambrística. ●