La Vanguardia (Català-1ª edició)
Laura Restrepo persegueix l’encanteri de la mítica reina de Saba
La colombiana novel·la el personatge bíblic que va seduir el rei Salomó
Alguns pares encara diuen als seus fills allò de “et penses que ets la reina de Saba?” quan es mostren especialment capritxosos o creuen que estan per sobre dels altres. És la prova de la vigència d’aquest personatge, que apareix a la Bíblia i a l’Alcorà i ara vertebra Canción de antiguos amantes ( Alfaguara), la nova novel·la de Laura Restrepo (Bogotà, 1950), colombiana resident al Pirineu i una de les convidades al festival Km América.
Després del registre estrictament realista de Los Divinos (2018), sobre un terrible crim pedòfil als barris alts de Bogotà, la fantasia i l’orientalisme entren en escena en aquesta nova obra, que es basa en els seus viatges pel Iemen, Etiòpia i la frontera somali amb l’oenagé Metges sense Fronteres. “És la terra de Les mil i una nits; les ciutats iemenites estan intactes, com acabades de sortir de l’edat mitjana. Les dones et diuen amb orgull que baixen de la reina de Saba. Poden pidolar, però tenen sang blava. Aquesta dignitat les ajuda en les travessies que han de fer, amb les pasteres i al desert”.
La reina de Saba (encarnada per Gina Lollobrigida al film de King Vidor del 1959) és una quimera, un greal que han perseguit gent de tota mena, de Tomàs d’Aquino a Malraux. “A la Bíblia i l’Alcorà és l’única dona que apareix per sàvia i poderosa –afirma Restrepo–, no pas per santa, puta, mare de Déu o perquè talli els cabells o el cap a un altre. El seu regne era el més fort”.
Encarna, així mateix, “el prototip de la dona temptadora, una mica demoníaca, una mica angelical, que aparta l’home dels nobles propòsits. Flaubert la retrata plena de joies i amb una cotilla tan ajustada que amb prou feines pot respirar, desplaçant-se a cavall d’un elefant blanc”. Posats a desmitificar, el narrador, Bos Mutas, la desposseeix fins i tot de corona, però la representa amb múltiples cares, ja que “comença a veure-la en totes les dones amb qui es topa”.
Va ser De Nerval qui va parlar del “petó de la reina, un petó caníbal, d’amor i mort”, que a l’autora li serveix per teixir un ritornelo musical que va del Bésame mucho a cançons dels Beatles, Pink Floyd o Patti Smith. “Una persona molt estimada –revela– va anar perdent la memòria, i vaig veure que el que perdurava en la seva ment eren les cançons, de manera que les vaig utilitzar per donar ritme, com també em vaig servir d’aquell text prodigiós, el Càntic dels Càntics”.
També podem llegir l’obra com una història d’amor entre el protagonista, “un somiador”, i la llevadora somali Zahra Bayda, “molt terrenal, que al contrari que la idealització de la dona, de les dives, atén els parts de les dones pels camins”.
A la reina també l’anomenen Pota de Cabra, ja que “part de la llegenda explica que tenia alguna cosa estranya a les cames o els genitals; n’hi ha que la representen molt peluda. La vaig imaginar com un bonic monstre, amb una pota animal. Vaig voler que fos alhora bonica i andrògina, que produís fascinació i espant”.
A la novel·la fins i tot “canvia de sexe a Xahrazad, és un home que explica històries de dones”. Entre els fets reals que apareixen a la trama destaca “quan em van regalar un nen. ‘Jo no el puc alimentar, tu sí’, em va dir la seva mare. Jo ho vaig acceptar, em volia portar cap al nen, però no va ser possible legalment: hi ha la policia, les duanes... Sovint em pregunto què se n’ha fet”. ●