La Vanguardia (Català-1ª edició)
EL EPO TATGE
Itàlia reivindica el gran revolucionador de l’escultura que va recuperar la tradició antiga per aportar noves solucions tècniques i oferir una mirada humanista
del seu lloc d’origen, aquell per al qual van ser creades, com les portes de bronze de la sagristia vella de l’església de San Lorenzo de Florència, encàrrec dels Mèdici, o el relleu Banquet d’Herodes, la Fe i l’Esperança de la font baptismal de Siena.
I tot plegat per donar una visió del que va significar l’obra del florentí al principi del Renaixement. En els seus inicis va treballar al taller de Ghiberti, i les seves primeres obres permeten comprovar el pas de la vella escola medieval als nous aires creadors que amb Brunelleschi va anar a respirar a Roma, on va prendre nota del passat clàssic. La recuperació de l’antiguitat per posar-la al dia forma part del seu eix vertebrador com a artista. D’aquesta manera, va tornar a utilitzar tècniques que havien caigut en desús, com l’escultura de terracota, ben explicada al llibre Naturalis historia, de Plini el Vell, i que ell posa en pràctica esculpint verges amb el nen de gran bellesa expressiva, una altra de les característiques de la seva obra, que explora la dimensió psicològica i modela el concepte modern d’humanitat.
La capacitat d’innovació i el seu esperit transgressor es posen de manifest amb una altra recuperació del passat, els spiritelli, és a dir, cupidos nus i alats, que sovint substitueixen els àngels. L’exemple més rellevant és la considerada primera està
FONT:
tua pagana del renaixement, el jocós Amore-Attis. “Donatello és un fenomen de ruptura que va introduir noves maneres de pensar, de produir i de viure l’art; potser és l’artista més original i revolucionari de tota la història de l’art occidental”, insisteix l’expert.
I entre les novetats tècniques que va introduir destaca l’ús de l’stiacciato, un relleu molt subtil amb sensació de perspectiva, la que el seu amic Brunelleschi va concebre i va posar de moda entre els seus coetanis com a característica principal del Renaixement. Preciosos exemples d’aquesta tècnica són les càlides obres de marbre Madonna Pazzi i Madonna Dudley, aquesta última del Victoria and Albert
Una exposició, ara a Florència i a la tardor a Berlín i després a Londres, reuneix com mai abans la seva obra
“Ell és importantíssim, i no havia gaudit mai del tractament que es mereix”, assegura l’historiador Caglioti
Museum de Londres. Ell retrata la Verge de perfil atenent el seu fill, ignorant l’espectador, un model que servirà als artistes posteriors. Serà el cas, per exemple, d’un nom tan rellevant en la història de l’art com el del diví Miquel Àngel.
Precisament, un dels objectius d’aquesta recuperació de la figura de Donatello consisteix a “exemplificar fins a quin punt va ser l’artista guia del Renaixement”, explica Paola D’Agostino, directora del Museu del Bargello. Caglioti va més enllà: “És incalculable el nombre de seguidors que va tenir al segle XV, tant en escultura com en pintura. Al XVI, amb els seus noms –Leonardo, Miquel Àngel, Rafael, Pontormo, Rosso Fiorentino, Bronzino, Jacopo Sansovino, Benvenuto Cellini, Baccio Bandinelli i molts altres– n’hi ha prou per fer-se una idea de la immensitat i la profunditat de la influència d’aquest gran mestre”.
Un mestre que també va destacar i va innovar en els seus treballs amb bronze, material pel qual es va anar decantant al llarg dels anys, amb exemples tant de petit com de gran format. Va ser pioner dels monuments eqüestres a l’antiga
amb l’estàtua del condottiero
Gattamelata a Pàdua; sense oblidar les seves creacions amb fusta, que tenen com a màxim exponent la Maria Magdalena Penitent del Museo dell’Opera del Duomo de Florència, d’un páthos i realisme sense precedents.
La mostra al palau Strozzi ofereix un recorregut cronològic i temàtic, mentre que al Bargello s’hi poden veure algunes de les seves obres mestres, com el David que va crear per als Mèdici o el famós Sant Jordi
d’Orsanmichele, habitualment exposades en aquest antic palau florentí. Per a l’ocasió, també s’ha desplaçat fins allà el Marzocco del Palazzo Vecchio, el lleó que simbolitza Florència. “Encara no s’han determinat quins són els préstecs que viatjaran a Berlín i Londres”, diu el comissari. El que sí que queda clar és que aquestes tres obres tan emblemàtiques no sortiran de la ciutat. Ni els famosos crucifixos de Donatello i Brunelleschi, que ofereixen una impactant benvinguda al visitant a la primera sala del palau Strozzi, que ja justifiquen l’entrada. L’itinerari conclou amb un altre Crist a la creu modelat gairebé quatre dècades després del primer, aquesta vegada de bronze, i amb una semblança més propera al que va esculpir el seu amic. Això sí, el seu rostre és molt més expressiu, com correspon a Donatello, un escultor que es va aproximar com ningú als sentiments humans. ●