La Vanguardia (Català-1ª edició)
La burgesia s’autorescata al Golf del Prat
El Reial Golf el Prat, que malgrat el seu nom s’ubica al terme municipal de Terrassa i no pas al costat de la platja de la població metropolitana, és un dels clubs socials més conservadors i antics de la burgesia barcelonina. Va ser creat durant els primers anys del segle passat, fruit de les aspiracions d’exclusivitat i aïllament d’un reduït nucli social en què convergien una part dels nous empresaris i l’escassa aristocràcia catalana de la ciutat. Burgesos i grans d’Espanya. Base d’un club esportiu que amb el franquisme va viure els moments de més esplendor i que encara avui competeix pel lideratge amb el no menys tancat i exclusiu Puerta de Hierro de Madrid.
Va ser precisament a meitat de la dècada dels cinquanta quan va estrenar-se el nom de Reial Club de Golf el Prat. Des d’aleshores, ha estat presidit per grans empresaris barcelonins vinculats al règim, com Eusebio Bertrand Mata, del sector tèxtil; Jose Antonio Romeu de Delás, ciment; Francisco Daurella Franco, embotellador de Coca-cola o José Felipe Bertrand de Caralt, també del ciment i el sector agropecuari.
Durant el mandat d’aquest últim va passar el que la majoria dels socis del club van considerar sempre impossible: l’ampliació de l’aeroport del Prat. La construcció de la tercera pista obligava a desallotjar els terrenys que ocupava el club, cedits llavors pel ministeri de Defensa, i a buscar una nova ubicació. Va ser per aquest motiu que el club de Golf el Prat acabaria instal·lant-se a Terrassa el 2004.
Per a la nova fase de negociació amb les autoritats, la Generalitat de Jordi Pujol i ajuntaments, l’elegit va ser un home de l’elit però amb nous aires, Higinio Raventós Negra, que s’encarregaria de buscar ajuts públics, com la subvenció de 1.000 milions de pessetes per a la nova depuradora d’aigües que el club necessitaria al Vallés i buscar el consens necessari de totes les administracions implicades per a l’operació .
Les noves instal·lacions del club es van dissenyar d’acord amb les aspiracions de la classe que el regentava. Com es pot llegir al web de l’entitat, “un paisatge idíl·lic on Greg Norman [llegendari golfista australià] va dissenyar 45 clots amb un plantejament únic que fusiona la comoditat amb la bellesa, perquè integra de manera harmònica els recorreguts amb la natura”. L’obra es va complementar amb un edifici per a la seu, Casa Club, obra de l’arquitecte racionalista barceloní Carles Ferrater, autor també de l’Hotel Joan Carles I o el Palau de Congressos de Catalunya.
En total, un projecte tan ambiciós com costós, que va deixar el club amb un deute de gairebé 20 milions d’euros. Mostra d’unes ambicions i objectius que la realitat sembla deixar clar que no es corresponien amb la força real de la classe que el promovia.
Des del trasllat, el club no ha generat excedents fins fa un any, cosa que ha convertit en inassumible el deute acumulat per l’entitat, una prova més de les dificultats de l’elit econòmica barcelonina per mantenir posicions al nou món de la desindustrialització i la globalització.
El primer període després del trasllat de seu es va caracteritzar per certs canvis de composició social a la junta, amb la integració d’empresaris de la zona. Van ser els períodes de Juan Llorens, expresident de Seat, i Federico Montllonch, directiu d’Accenture. Des del 2019, el president és Tranquil Schröder, exdirector financer del Barça fins a l’arribada de Joan Laporta a l’entitat esportiva. A la junta hi apareixen cognoms de l’antiga època, però aquests ja no es dediquen a les mateixes activitats que els seus avantpassats. Queden lluny les empreses a què se’ls va associar.
Cognoms de les finances barcelonines com Manuel Carreras, ex Benkers Sociedad de Valores i editor de la guia gastronòmica Macarfi, o membres de la família García-Net; un descendent del general Espartero, el regent que va bombardejar Barcelona el 1842, o cognoms de passat industrial, com Güell, Borés, Vilá o López de Lamadrid. “Un bloc conservador pròxim al PP i en què fins i tot hi ha persones pròximes a Vox”, assenyalen fonts coneixedores de la composició.
És a aquesta junta a qui ha tocat buscar una solució per a un deute que no és sostenible, i menys en un context d’augments segurs de tipus d’interès. Cal assumir la realitat dels nous temps, una cosa que ja ha passat en altres organitzacions de l’alta burgesia local, des de la Cambra de Comerç, el Círculo Ecuestre o, ara, el Cercle d’Economia.
Des de fa uns mesos El Golf el Prat ha posat en marxa una campanya perquè l’aportació més important la facin els socis –uns 2.100 socis, dels quals 460 s’hi han incorporat durant l’últim any, un augment a contracorrent, a diferència del que sol passar a la resta de clubs del món, on en disminueix el nombre–.
L’operació consisteix en el fet que un grup de socis, d’uns 70 membres, el veritable nucli dur d’un sector de la burgesia local, aportaran 70.000 euros cadascú en forma de bo a set anys, és a dir, gairebé 5 milions d’euros, al fons Nara Capital, que afegirà almenys un altre 10% i serà l’encarregat de negociar amb la banca creditora, BBVA, Sabadell i CaixaBank, tenidores a terços del deute. Aquesta ja ha avançat que la negociació serà dura. El fons, que ja ha fet operacions per uns 400 milions d’euros i està dirigit per Josep Magdalena i Joan Mercadal, ha estat assessorat per Russell Bedford. Si l’operació fructifica, es proposa modernitzar el club, adaptar-lo als nous requeriments de la pràctica del golf i mantenir els estàndards d’acord amb les exclusives exigències dels seus socis.
I què obtindran els socis que ara hi aporten els seus diners? Un lloc al sol al futur per al seu club i un tracte especial com a membres daurats. ●
Les entitats i associacions vinculades a la societat burgesa barcelonina viuen un procés de profunda mutació. Eleccions al Cercle i lluita a la Cambra. Fins i tot al molt conservador Golf del Prat hi han arribat els nous temps i els socis organitzen una operació per saldar-ne els deutes.
L’històric club de la burgesia conservadora i l’aristocràcia local vol cancel·lar el deute