La Vanguardia (Català-1ª edició)
Amb toga i com un boig
La fingida bogeria pels clàssics, que és una passió autèntica, serveix d’excusa a Emilio del Río per a les seves faldilles a la moda romana i per sentir-se un excèntric que coneix i habita el centre de la nostra cultura i forma de vida
Ningú no és perfecte va ser el títol que se li va donar a Catalunya a Some like it hot, la genial pel·lícula de Billy Wilder amb Marilyn Monroe en estat de gràcia i uns esplèndids Tony Curtis i Jack Lemmon convenientment transvestits per integrar-se en una orquestra de senyoretes. Sí, també és la del final impecable: ningú no és perfecte! Doncs bé, l’evocació de la pel·lícula i del títol ve a tomb perquè poques són les persones i les seves obres que tenen la càrrega explosiva d’alegria de viure i lleugeresa sense excessiva frivolitat que atresora aquesta pel·lícula. I entre els escollits hi ha Emilio del Río i els seus llibres.
Centrem-nos: Emilio del Río (Logronyo, 1963) és actualment el director de Biblioteques, Arxius i Museus de l’Ajuntament de Madrid i ha estat senador i diputat pel Partit Popular. Però la política, o la res pública, malgrat tot, no és la seva primera vocació, perquè és doctor en Filologia Clàssica i professor universitari. I sobretot, sap llatí. I fins i tot ha freqüentat, encara que menys, el grec. Una bèstia rara en aquest món nostre que, com ell mateix repeteix sovint, ha expulsat els coneixements de les llengües clàssiques del nostre sistema educatiu.
El seu peculiar cursus honorum de càrrecs públics inclou fins i tot ser el portaveu de cultura del Partit Popular. I va aconseguir, juntament amb Marta Rivera De la Cruz (actual consellera de Cultura, Turisme i Esport de la Comunitat de Madrid), José Andrés Torres Mora (president d’Acció Cultural Espanyola) i Eduardo Maura (que de moment ha tornat a l’ensenyament universitari), cadascú amb les seves respectives posicions polítiques, arribar a diversos consensos negociats i acordats que van suposar una claríssima excepció al panorama aspre de la XII legislatura del Congrés dels Diputats. Recentment, i perdó per portar l’aigua al meu molí, se’ls va concedir el premi Cedro, precisament per aquesta capacitat d’acord i pel seu compromís conjunt i valent de defensar la propietat intel·lectual.
Però aquí hem vingut avui a parlar dels llibres d’Emilio del Río –sobretot del que és recent novetat– i de les seves faldilles, perquè no conec ni tan sols un escocès que tingui més propensió a ensenyar els turmells i vestir i lluir la toga romana sempre que pot. Al final ha optat per una toga senatorial (en el seu cas, és lògic i fins i tot apropiat) amb sandàlies ad hoc que passeja cada vegada que participa en una xerrada sobre cultura clàssica, firma llibres o els presenta. Amb els cabells blancs i el somriure perenne, la veritat és que no només sembla autèntic, sinó que un no pot no prendre’s seriosament algú que s’entossudeix a no prendre’s massa seriosament a si mateix.
Acaba de sortir d’impremta –a Espasa– Locos por los clásicos, un volum fill del podcast que recentment ha estat gravant per a Ràdio Nacional d’Espanya, en què porta ja deu anys de fructífera i còmplice col·laboració amb Pepa Fernández (als
La Contra
programes de la Pepa hi té i hi ha tingut un espai propi per fomentar el llatí i els coneixements associats). A més a més, la Pepa és una altra boja extraordinària, encantadora i valenta. És un llibre de divulgació, escrit amb la gràcia que ja va demostrar a Latín Lovers ( 2019) i a Calamares a la romana (2020), que eren llibres en què s’hi tractaven la llengua i les expressions llatines, mentre que l’últim s’entossudeix a intentar interessar el lector sobre uns quants clàssics grecs i llatins. Divuit de cada llengua, respectant un arbitrari principi de paritat. No hi són tots, per descomptat –l’Anàbasi de Xenofont n’és una clamorosa absència– però sí que hi són tots els que hi ha. Ovidi, Catul, Marc Aureli, Sèneca, Epictet, Isop, Èsquil, Eurípides, Virgili, Tucídides, Tit Livi, Ciceró, Apuleu, Llucià, et caetera.
És un llibre vàlid per a iniciats que han freqüentat la lectura dels clàssics, també per a neòfits totals i fins i tot per a escèptics. De manera irrefutablement amena, Del Río relaciona les lectures dels clàssics amb pel·lícules, boleros i llibres molt més recents, com El Senyor dels anells o alguns manuals d’autoajuda.
És un llibre divertit, que potser Don Pantuflo Zapatilla, el pare de Zipi i Zape, arribaria a trobar irreverent, però avui dia, amb una ignorància que campa al seu aire i uns nostres escolars, mestres i professors que obliden i fins i tot menyspreen el llatí, aquest llibre, que és més un libellus que un liber, és un tresor encantador. Es llegeix ràpidament i admet la relectura. I el lector curiós pot espigolar
‘Locos por los clásicos’ és un llibre divertit que potser Don Pantuflo Zapatilla trobaria irreverent
el llibre com vulgui, perquè l’únic principi i mètode que cal seguir són els de la diversió i l’atzar. No hi ha ordre cronològic, ni divisió per gèneres, ni res més que no sigui incitar al gaudi dels nostres pares fundadors, aquests déus tutelars de la nostra cultura, tan clarament humans i que encara ens fan gaudir tant, malgrat que ja no acostumem a tenir-los presents.
Una de les pèrdues més importants d’aquesta Espanya –i un dels errors més importants– és haver deixat de banda aquest tresor de què som hereus. I per reparar en part aquest error ha vingut Emilio del Río, amb la seva desimboltura de tipus divertit i espontani i amb molts més coneixements dels que llueix, no fos cas que espanti els nens o els seus conciutadans.
La seva fingida bogeria pels clàssics, que és una passió autèntica, li serveix d’excusa per a les faldilles a la moda romana i per sentir-se un excèntric que coneix i habita el centre de la nostra cultura i forma de vida. Salve, Emilio, i gràcies per atrevir-te a aixecar les faldilles de la deessa de pedra de l’imperible. ●