La Vanguardia (Català-1ª edició)
Feijóo: envoltar o assaltar
El 28 d’abril del 1984, quan encara no havien passat dos anys de la gran onada electoral socialista del 28 d’octubre del 1982, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya i Jordi Pujol va apallisar el PSC. Un gec aclaparador. La coalició Convergència i Unió va obtenir una contundent majoria absoluta: 72 diputats per 41 escons socialistes. ( No eren temps tranquils, tampoc. Al cap de tres setmanes es presentava la querella de la Fiscalia General de l’Estat contra Pujol i una vintena d’antics directius de Banca Catalana per presumptes irregularitats en la gestió del banc).
Aleshores a ningú no se li va ocórrer escriure que aquell resultat electoral català significava el principi del final de l’incontestable domini del PSOE de Felipe González, un domini que es va allargar més d’una dècada.
Ara vivim en un altre món. Desproveït de la capacitat de fabricar hegemonia social des de la segona meitat dels anys noranta, ara el PSOE destaca per l’agilitat en la gestió de les aliances polítiques. Ho va demostrar el 2004 i ho va tornar a demostrar el 2018. El Partit Socialista va ser el més votat a les últimes eleccions generals –després de cometre el greu error de forçar la repetició cercant més bona fortuna– i es va moure amb agilitat acrobàtica per tancar una coalició de govern amb Unides Podem, avalada per la Lliga Aquea, confederació de partits sobiranistes, nacionalistes i regionalistes, en què sobresurten el PNB, Bildu i Esquerra Republicana.
Aquest esquema, molt difícil de pair pel segment espanyol més irritat pels fets de Catalunya, va ser concebut per a un temps tranquil: un temps per a la desinflamació dels ànims i la realització de polítiques socials amb el suport d’un creixement modest però sostingut. Aquest temps només va durar un mes. Un mes i mig. El març del 2020 es proclamava l’estat d’alarma per l’epidèmia i el 24 de febrer del 2022 començava la guerra més perillosa en territori europeu des del 1940. El govern de coalició de l’esquerra, avalat per la Lliga Aquea, ha hagut de fer front a una veritable successió de calamitats, i en aquests moments gestiona una economia de guerra. Els resultats d’Andalusia cal considerar-los sota aquesta perspectiva.
L’habilitat de l’actual grup dirigent andalús –malagueny, per ser més exactes– ha consistit a ocupar el lloc del PSOE com a Partit Institucional Andalús, i des d’aquesta plataforma canalitzar els principals impulsos del moment electoral. Juan Manuel Moreno Bonilla cau bé a tothom: en la política espanyola ha nascut una estrella. Molts dels que volien votar contra Pedro Sánchez han preferit donar suport al PP davant la delirant campanya de la candidata de Vox. I no pas pocs dels que volien votar contra Vox també han optat pel PP, ja que era el guanyador segur. Jordi Pujol no ho hauria fet millor als anys vuitanta.
El resultat electoral andalús és fill d’unes circumstàncies regionals intransferibles, molt explicades aquests dies, però també és fruit de la guerra d’Ucraïna. La regió meridional més gran d’Europa ha votat seguretat, continuïtat i estabilitat en temps de gran incertesa. Temps d’una por aèria i invisible.
El resultat andalús afebleix i erosiona Sánchez encara més, això és evident. Podria accentuar les contradiccions a l’interior d’Unides Podem fins a provocar que col·lapsi definitivament, i podria acabar trencant la inestable Lliga Aquea.
Toni Batllori
Andalusia enforteix Alberto Núñez Feijóo, això també és evident. La majoria absoluta a Andalusia l’allibera de la pressió de Vox i el col·loca davant la possibilitat d’encapçalar una mena de “Govern en espera”, fórmula que ahir li suggeria la fundació FAES. Feijóo pot envoltar i pot assaltar.
Convé no oblidar, tot i això, que estem en un impredictible temps de guerra. Alemanya, amb els guions trencats, ha decidit cremar carbó a cabassos. França serà difícil de governar. Itàlia haurà de celebrar eleccions legislatives la primavera del 2023. L’escut Draghi no serà etern. Què en serà, de la Unió Europea, d’aquí dos anys?
D’aquest incert horitzó, a Espanya podria acabar sorgint, després d’unes eleccions, un govern de concertació nacional, amb el PNB a dins i amb complicitats a Catalunya. El gen convergent no ha mort pas.
Aquests pròxims mesos es faran llargs, i Salvador Illa, l’home més sòlid del Partit Socialista, hi podria tenir un paper. ●
Estem en temps de guerra i Espanya podria acabar amb un govern de concertació