Desmuntant el mite andalús

No és cert que Andalusia sempre ha estat d’esquerres, o que sempre ho ha estat en termes aclaparadors. Els resultats de diumenge, amb un espai del centre a la dreta que frega un 60% i supera els dos milions de vots, culminen el sisme que va suposar fa quatre anys l’erupció de Vox i la inversió de majories per primera vegada en 36 anys. Tot i això, la magnitud del cataclisme electoral perd transcendència si s’analitza en vista de l’historial de vot de la comunitat i de l’autèntica correlació ideològica del sufragi.

Per començar, la prehistòria electoral d’Andalusia qüestiona el mite d’una comunitat aclaparadorament roja. Si s’atenen els resultats d’unes eleccions tan polaritzades com les del 1936, hi ha dues dades significatives. La primera, una correlació bastant ajustada entre l’espai d’esquerra i el de centre i dreta. Concretament, el Front Popular hauria aconseguit més d’un 52% dels vots, davant les formacions conservadores, que haurien fregat un 48%. La segona és territorial i dibuixa un mapa en què almenys dues províncies haurien atorgat majoria de sufragis al centre i la dreta.

Ara bé, les dades del 1936 corresponen a una Andalusia ben diferent, per això és lògic recórrer a registres més recents, com ara els resultats de les eleccions del 1977 i el 1979. Aquests escenaris tornen a donar una correlació encara més ajustada entre esquerra, d’una banda, i centre i dreta, de l’altra (un veritable empat tècnic entorn d’un 49% de les paperetes, semblant, per cert, al de les últimes eleccions generals del 2019); i afegeixen una altra província, la tercera, amb majoria conservadora.

A partir del 1977, el que entra en joc en l’incipient Estat espanyol de les autonomies és el vector territorial i identitari, és a dir, quina * Fins al 2012, PCA i IU; a partir del 2015: IU+Podem i altres ** Fins al 2004, Partit Andalusista

FONT: formació es converteix en el “partit nacional” de cada comunitat. I en aquesta fase del procés són decisives les eleccions del 1979. En aquella cita, i a diferència del 1977, el PSOE andalús perd en escons davant la UCD, encara que sumi més vots. I això passa perquè apareix un eficaç antagonista en l’espai de centre i centreesquerra: l’andalusisme del PA, amb 326.000 vots i 5 escons.

En aquell moment, els socialistes, amb el seu nucli sevillà al cap

Xifres en percentatge davant, saben que, sense guanyar a Andalusia, no hi ha victòria possible a Espanya. I, per això, modifiquen el relat i es converteixen en el partit que amb més afany defensa l’autogovern andalús. De fet, canvien fins i tot el cartell i posen al capdavant de l’operació un socialista lliurat a la mística de l’andalusisme: Rafael Escuredo.

Ja no farà falta arribar a les eleccions espanyoles del canvi, l’octubre del 1982, per collir els rèdits d’aquella operació. El juny del mateix any, les primeres autonòmiques andaluses donaran al PSOE 66 escons en una cambra de 109 i gairebé un 53% dels vots (i un 61% al conjunt de l’esquerra).

Tot i això, aquella inversió de majories encara més àmplia que la que va tenir lloc diumenge no va significar necessàriament que Andalusia s’hagués convertit ideològicament en el que no era tot

Vot en percentatge

Sevilla

Esquerra: Centre+dreta:

Còrdova

Jaén just feia tres anys. El que havia passat és que l’esquerra, i concretament el PSOE, s’havia transformat en el “partit nacional d’Andalusia” i el que més bé defensava els interessos de la regió (i dels que rebien subvencions). I, en paral·lel, la matussera gestió del procés preautonòmic que va fer un reticent centredreta al llarg del 1980 va cristal·litzar en un estigma –associat a la imatge del senyoret andalús”–, que va durar dècades.

Aquest estigma es va sostenir fins al desembre del 2018 –i d’aquí la impotència del PP–, però es va fer a trossos pel profund desgast local del Partit Socialista i de la seva candidata –fet que va desmobilitzar el seu electorat natural– i, sobretot, per la irrupció d’un nou passatger electoral, la ultradreta de Vox. Aquest actor va generar una nova majoria, ja que va rendibilitzar en termes d’activació electoral el malestar ideològic dels sectors més immobilistes de la societat andalusa i la histèria territorial davant el procés independentista català que havien promogut PP i Cs. L’explotació política de la immigració va ser només un efecte col·lateral en una Andalusia que havia canviat demogràficament i socioeconòmicament a cavall del relleu generacional, i que el PSOE no va saber detectar ni afrontar.

El que va passar diumenge consuma simplement aquest canvi d’escenari. L’esquerra radical es va suïcidar a través d’una dispersió que restava credibilitat al seu discurs bonista i voluntarista. La ultradreta es va consolidar com el receptacle natural dels sectors més apocalíptics i refractaris de la societat andalusa, i el PP va fer el mateix com el nou “partit central d’Andalusia” des d’un subtil andalusisme espanyol. Els populars van esclafar un PSOE afectat en la seva identitat pels forçats pactes de Pedro Sánchez amb el secessionisme al Congrés. Sense oblidar la fam de victòria de l’electorat conservador i el temor de Vox, expressats en una descarnada aposta pel vot útil a costa de la liquidació de Ciutadans.

La gestió real va ser el menys important. El relat era el que pesava i Moreno Bonilla se’l va apropiar des de la presidència de la Junta. Això li va lliurar la majoria absoluta, malgrat que tenia un competidor a la dreta, com també el tenia abans el PSOE a l’esquerra. Però esclar, amb una intenció de vot directe que superava un 32%, la majoria absoluta no hauria de suposar una gran sorpresa. ●

Andalusia no sempre va ser un territori ideològic aclaparadorament d’esquerres

El vot útil i el relleu generacional porten el PP a substituir el PSOE com el partit central andalús

70