Gran examen per a tertulians

electors s’estimen més una continuïtat controlada i previsible que els riscos d’un canvi. Això explicaria que, després de la pandèmia, els que governaven a les autonomies no solament tornin a guanyar les eleccions sinó que millorin els resultats. Anècdota: en un col·legi electoral, dins d’un dels sobres hi apareix una vinyeta de Mortadel·lo i Filemó molt crítica amb la política a Espanya.

El dilluns mediàtic arrossega l’efervescència del diumenge. Ens hem de treure el barret davant de la capacitat dels tertulians per convertir-se en mortadel·los de l’opinió. Han de ser capaços d’analitzar a) els resultats de les eleccions andaluses, b) franceses, c) colombianes, d) l’enquistament de la guerra a Ucraïna. I, si treballen en emissores en català, han de saber-se entusiasmar amb els èxits de e) el futbol gironí, f) el bàsquet gironí i analitzar g) les conseqüències dels incendis.

Els documents sonors són intercanviables: si sents l’eufòria de l’entrenador del Girona celebrant l’ascens el pots confondre amb l’alegria de Juan Manuel Bonilla. Potser per això, a Onda Cero Carlos Alsina explica els resultats per províncies, com si fossin una competició entre PSOE i PP, amb diputats guanyats i perduts en comptes de gols marcats o encaixats. Alsina també admet que la temptació de donar per mort (políticament) Sánchez ha de recordar la seva capacitat de supervivència. Sobre Andalusia, és més fàcil deduir les simpaties de cadascú. A la Cope, Carlos Dávila parla d’“hecatombe socialista” i gairebé es pot sentir la delectança gàstrica amb què ho diu. Queda per resol

La simpatia de Moreno és més pròpia d’un bon maître de restaurant que d’un polític

dre quin tractament li donaran a Juan Manuel Bonilla. Ha explotat el concepte de proximitat Juanma amb tanta eficàcia que quan parlen d’ell es repeteix la familiaritat tòxica dels que, com si el coneguessin de tota la vida, li diuen Rafa a Rafael Nadal i, propulsats per les ganes d’acabar amb Sánchez, criden: “¡Vamos, Juanma!”.