Eleccions i democràcia

La del darrer diumenge ha estat una jornada electoral especialment rellevant. La més propera, la d’Andalusia, amb un resultat clar, contundent, indiscutible. Però que no treu rellevància al resultat de les eleccions franceses, que potser no han estat tan clares, però sí molt contundents. I, molt més enllà, Colòmbia també ha parlat i ho ha fet en termes que marquen clarament un nou rumb per a tota l’Amèrica Llatina. Tot plegat en un sol dia, però amb vocació de projectar els seus efectes per bastants anys o, en tot cas, per alguns anys.

Sempre s’ha dit que el poder desgasta, però a Andalusia s’ha demostrat que no sempre és així. La moderació, la no estridència ha tingut premi. El candidat popular ha mantingut al llarg de la seva acció de govern un to constructiu, obert, proper i possibilista. I sobre aquestes bases ha personalitzat una proposta sense arestes que li ha permès rebre suports múltiples, procedents d’experiments poc consistents. Ciutadans s’ha desfet, els podemites amb les seves divisions internes han posat en evidència les seves fragilitats i Vox ha explicitat que no té vocació d’alternativa de govern.

El PSOE ha perdut però s’ha mantingut. La seva condició de partit històric li ha permès mantenir la seva presència i ja no haurà de compartir amb ningú més la responsable tasca de la oposició. Al marge del PP com a govern majoritari i del PSOE com a oposició, el que queda només es pot refugiar en apel·lacions histriòniques, buides de contingut. Al final els partits de fortes arrels acaben persistint, bé com a govern, bé com a oposició. Els moviments oportunistes son conjunturals i/o acaben desapareixent o fent nosa.

A França, el resultat de les eleccions té molt poc d’alternança constitucional. El resultat històric del lepenisme és molt preocupant. Malgrat l’esforç d’aparent moderació de Marine Le Pen, el que ella representa és clar i evident. La nostàlgia de la grandeur agafa amb ella una presència antieuropeista que és una autèntica amenaça per al futur de tots nosaltres. Cal no oblidar que Mélenchon tampoc es defineix com un europeista entusiasta! I Europa necessita de França molt decididament. Així, el resultat de França pot ser preocupant per als francesos, però encara ho és més – molt més– per a tots els europeus europeistes i també per als ucraïnesos que ho volen ser! El resultat d’Andalusia s’emmarca en el desplegament estable del marc constitucional. A França no està tan clar.

I a Colòmbia, la victòria de Petro oficialitza un nou tombant per a tota Llatinoamèrica. Les darreres eleccions en altres països del continent posen de manifest una nova direcció més esquerrana i populista que afebleix la influència dels Estats Units en aquella zona. Arriben els xinesos? Tot està per veure, però tot, de ben segur, que canviarà.

Jornada electoral per recordar, però la democràcia ha funcionat. Les alternatives són possibles i són una prova de la força del sistema. I això és molt més important que el resultat que es pugui donar. Cada elecció en llibertat és sempre una victòria de la democràcia. I és així com s’ha de viure. Fins i tot des de la discrepància i des de la derrota, perquè així es justifica la defensa de l’alternança. Aquesta té un camí que les eleccions marquen. Guanyant i perdent: així es fa la democràcia. ●

El resultat francès pot ser preocupant per als francesos, i també per als europeus europeistes