Humilitat i cancel·lació

Convé la humilitat al savi, no a la seva obra”, recordo haver sentit en una conferència. Em va agradar molt aquesta idea, perquè em posen enormement nerviós aquelles persones que fan servir frases com ara “segons la meva humil opinió”, com a falca suada. Vivim en un món en què el coneixement és més necessari que mai, i com que hi ha tanta informació, d’alguna manera cal posar-hi ordre. Per això m’agrada ser editor, perquè aquesta professió comparteix el saber que s’ha creat al món, per filtrar-lo i oferir-lo d’una manera organitzada i ordenada. El saber d’internet és la inundació posttsunami: estem envoltats d’aigua, però no és potable. Editar és oferir aigua potable, filtrada. Convé estar al corrent dels que no creen saber, però ho aparenten, perquè són mestres de l’autobombo sense consistència. En molts casos, excel·lentment impulsats per les xarxes.

tornem a la humilitat. Preguntat

Els còmplices de l’odi més eficaços, després dels seus militants, són els silenciosos

un metge francès sobre com i quan estava segur de poder expedir un certificat de defunció, contestava: “Fàcil: entro a l’habitació, i si no hi queda cap rastre de vanitat, la persona, indubtablement, ha mort”. La falsa humilitat pot ser una estratègia excel·lent per fugir d’estudi sense riscos. ser a la plaça i assistir a lapidacions –amb pedres o digitals–, calladets, contemplant des de la barrera o la pantalla, envoltat d’els teus. Els còmplices de l’odi més eficaços, després dels seus militants, són els silenciosos. Els Mitläufer

(els còmplices callats) que tan bé descriu Géraldine schwarz a Los amnésicos. Els que acompanyen en silenci com a testimonis d’una tribu.

La humilitat s’exerceix des del silenci solitari. La tribu no serà mai humil, perquè augmenta decibels. És l’eufòria, envoltada d’els teus”,

ningú no està callat, per això és impressionant llegir al Financial Times Weekend, Jonathan Haidt, que descriu com s’instal·la, en el curs 20132014, la cultura de la cancel·lació als campus universitaris dels Estats units. tothom a callar al país que va ser, en el seu temps, dels pell roges, perquè ara hi ha pànic del linxament a mans dels pells sensibles.

Hem arribat a la forma més perfecta de censura. Pensar, no com ho feia Josep Pla, en l’adjectiu perfecte, sinó en el que menys incomodi. Benvinguts a l’entrada del no-res. ●