La Vanguardia (Català-1ª edició)
Català i aragonès
Nascut a Girona i captat pel Barcelona per a les seves categories inferiors quan tenia 16 anys, Pau García Castany no va tenir les oportunitats que hauria desitjat en el club blaugrana. Es va obrir pas futbolístic amb notable èxit al Saragossa, i del 1971 al 1978 va formar part vital del gran equip anomenat dels zaraguayos, sota la sàvia direcció tècnica de Luis Cid Carriega.
García Castany va ser un migcampista amb gol, un interior dretà, 8 a l’esquena, que tenia arribada i es va convertir en un dels creadors de joc d’aquell quadre aragonès que van popularitzar sobretot els paraguaians Lobo Diarte, Nino Arrúa, Felipe Ocampos...
El seu pare, Pablo García del Amo, havia estat president del Girona als anys cinquanta, però no veia de bon ull aquesta dedicació futbolística, i quan es va assabentar per la premsa que el seu fill havia passat proves a Barcelona li va imposar que havia de prosseguir els estudis universitaris. García Castany va cursar Dret, Turisme i tres anys de Periodisme. “Crec que vaig complir àmpliament la meva paraula”, va explicar en una entrevista.
Després de passar pel Condal i d’unes cessions (a l’Osasuna i al Calvo Sotelo), García Castany va debutar al Barcelona l’octubre del 1969, en un partit de Copa de Fires jugat a Odense (0-2). Poc després va topar amb Rinus Michels (i amb la competència de futbolistes de la talla d’Asensi, Martí Filosia, Marcial...) i, aprofitant que el servei militar el va enviar a Saragossa, va acabar assentant-se a La Romareda.
Al Saragossa es va fer imprescindible, titular etern tret de lesions, amb algunes actuacions especialment sonades. A ell li agradava destacar tres partits en concret, tots a La Romareda: els tres gols que va marcar al Reial Madrid en un 6-1 històric l’abril del 1975 (“i dos els vaig fer amb l’esquerra!”, recordava); els altres tres que va clavar a l’intocable Iríbar en un 3-2 contra l’Athletic el novembre del 1972, i el doblet al Barça imparable de Cruyff i Sotil de novembre del 1973, en un 2-2 que va coincidir amb el polèmic debut de Migueli al Barcelona, quan el de Ceuta es va saltar la jurisdicció militar i va acabar arrestat.
“Vam ser un equip sensacional, molt bo, però ens va faltar un títol per ser més recordats”. Aquell Saragossa va acabar tercer el 1974, subcampió l’any següent i subcampió de Copa el 1976. No va tenir sort. En una època en què els defenses defensaven i els atacants atacaven, ell, migcampista pur, es definia com “un lluitador a dos fronts, un obrer amb dots d’artista”.
Quan l’agost del 1978 una greu lesió de genoll en un amistós de pretemporada el va apartar de l’elit, García Castany encara va jugar al Girona i al Banyoles i va començar a dedicar-se a fons a l’advocacia, i es va especialitzar en immigració i estrangeria. La seva dona, Inmaculada Cabecerán, va ser la fundadora del Bar
La seva dona, Inma Cabecerán, va fundar el femení blaugrana i ell es va vincular als veterans del Barça
ça femení el Nadal del 1970 i ell va ser membre implicat en l’Agrupació Barça Jugadors. García Castany sempre es va considerar un blaugrana de cor, però lligat i agraït eternament al Saragossa. “Soc català i el Barça sempre serà el Barça”, explicava, “però amb el Saragossa vam ser subcampions, vaig viure uns anys meravellosos i vaig jugar amb uns futbolistes sensacionals”. Pau García Castany va morir dijous als 73 anys després d’una llarga malaltia.